Harlem Nocturne

dijous, 5 d’octubre de 2017

CAMBRA OBSCURA, un relat d'Elies Villalonga


Avui recupero el meu costum, massa dies perdut, de publicar relats en aquest blog. Tanta feina, tantes obligacions i tants problemes no em permeten dedicar-m'hi tot el que voldria. Tanmateix, avui sí que m'hi poso. Us faig arribar un microrelat del meu germà, Elies Villalonga, al qual alguns ja coneixeu perquè no és el primer cop que apareix per aquest espai negrot i terrorífic. Allà va. Espero que us agradi. Es titula CAMBRA OBSCURA.  




CAMBRA OBSCURA 


 
Es​ ​ desperta​ ​ enmig​ ​ de​ ​ la​ ​ foscor.​ ​ Té​ ​ mal​ ​ de​ ​ cap​ ​ i​ ​ pesantor​ ​ al​ ​ cos.​ ​ No​ ​ entén​ ​ què​ ​ hi​ ​ fa​ ​ allà  ni​ ​ com​ ​ hi​ ​ ha​ ​ arribat. 
Palpa​ ​ els​ ​ murs​ ​ que​ ​ l’empresonen​ ​ i​ ​ crida​ ​ en​ ​ demanda​ ​ d’ajut.​ ​ Colpeja​ ​ l’accés​ ​ tancat​ ​ amb  totes​ ​ les​ ​ seves​ ​ forces.
Els​ ​ ulls​ ​ esbatanats​ ​ proven,​ ​ sens​ ​ èxit,​ ​ d’identificar​ ​ algun​ ​ objecte​ ​ de​ ​ l’habitació.​ ​ Un calfred​ ​ la​ ​ sacseja.​ ​ Un​ ​ petit​ ​ raig​ ​ lumínic​ ​ que​ ​ s’escola​ ​ per​ ​ un​ ​ porus​ ​ de​ ​ la​ ​ porta​ ​ projecta​ ​ a  la​ ​ paret​ ​ oposada​ ​ de​ ​ la​ ​ cambra​ ​ un​ ​ crucifix​ ​ invertit.
Li​ ​ vénen​ ​ al​ ​ cap,​ ​ aleshores,​ ​ les​ ​ recents​ ​ desaparicions​ ​ de​ ​ noies​ ​ de​ ​ la​ ​ barriada.​ ​ Els​ ​ rumors  assenyalaven​ ​ una​ ​ secta​ ​ satànica​ ​ que​ ​ adorava​ ​ el​ ​ maligne.​ ​ De​ ​ manera​ ​ instintiva,​ ​ busca  dins​ ​ la​ ​ butxaca​ ​ del​ ​ vestit​ ​ i​ ​ agafa​ ​ el​ ​ seu​ ​ rosari.​ ​
Comença​ ​ a​ ​ resar​ ​ amb​ ​ devoció.
Aquell​ ​ pensament​ ​ demoníac​ ​ li​ ​ fa​ ​ accelerar​ ​ encara​ ​ més​ ​ el​ ​ cor​ ​ que​ ​ ja​ ​ batejava​ ​ a​ ​ gran velocitat.​ ​ De​ ​ genolls,​ ​ tot​ ​ el​ ​ seu​ ​ ésser​ ​ trontolla​ ​ i​ ​ es​ ​ mou​ ​ endavant​ ​ i​ ​ endarrere​ ​ amb​ ​ una cadència​ ​ rítmica​ ​ que​ ​ va​ ​ augmentant​ ​ de​ ​ manera​ ​ frenètica​ ​ mentre​ ​ el​ ​ rosari​ ​ li​ ​ llisca​ ​ entre els​ ​ dits​ ​ suats.
El​ ​ gir​ ​ d’una​ ​ clau,​ ​ el​ ​ so​ ​ d’un​ ​ passador​ ​ i​ ​ un​ ​ grinyol​ ​ exagerat​ ​ la​ ​ posen​ ​ en​ ​ guàrdia.​ ​ Ajupida, amb​ ​ l’esquena​ ​ contra​ ​ la​ ​ paret​ ​ i​ ​ malgrat​ ​ el​ ​ torrent​ ​ de​ ​ claror​ ​ que​ ​ l’aclapara,​ ​ aconsegueix d’enfocar​ ​ una​ ​ esvelta​ ​ silueta​ ​ que​ ​ li​ ​ resulta​ ​ familiar.
Però​ ​ és​ ​ quan​ ​ parla​ ​ i​ ​ se​ ​ li​ ​ adreça​ ​ amb​ ​ dures​ ​ paraules,​ ​ amb​ ​un to​ ​ greu​ ​ i​ ​ rovellat,​ ​ és​ ​ només aleshores​ ​ quan​ ​ reconeix​ ​ aquella​ ​ veu​ ​ escoltada​ ​ tantes​ ​ i​ ​ tantes​ ​ vegades​ ​ a​ ​ l’altra​ ​ banda del​ ​ confessionari.
 

 


Per sentir el text enregistrat EnVeuAlta, premeu aquí sota, damunt del títol



dilluns, 2 d’octubre de 2017

Sospecha, de Helene Tursten




Fa un parell de dies que vaig concloure la lectura de Sospecha, de l'autora sueca Helene Tursten. És el primer cop que la llegeixo. El llibre el vaig triar per al club de lectura que coordino. Obligada pel corpus de què disposem a les biblioteques, i amb la intenció de confegir una llista variada i que no repetís els llibres que ja hem treballat en anys anteriors, vaig proposar-lo. I mireu, un cop llegit, no me'n penedeixo. Espero que als usuaris del club (potser hauria de dir usuàries, perquè gairebé tot són dones) també els hagi agradat. Jo m'he distret, i en els temps que corren valoro molt aquest fet.

Sospecha és una típica novel·la sueca, amb el seu procediment rigorós i les seves reunions interminables, però gens avorrida (sense ser sensacionalista) i força versemblant. Salvant totes les distàncies (que ara ningú no s'esveri), m'ha recordat una mica la nissaga Wallander del mestre Mankell. A la portada del llibre hi apareix una citació del Bild am Sonntag, que diu: Sutil, preciso, seductoramente nórdico. I crec que aquesta definició li escau prou bé.    

Només tinc dues pegues.

La primera, que em fa ràbia que el cas l'acabi resolent una agent de l'FBI. És a dir, una americana. M'hauria agradat més que tot quedés a casa (això és, a Suècia), però la trama criminal de la novel·la posseeix massa implicacions internacionals.

La segona, el títol. No pot haver-hi un títol menys aclaridor, més tòpic i més intranscendent. No sé el perquè de fer-lo servir, però és un nom que podríem posar a gairebé totes les novel·les de crims. Quina falta més gran d'imaginació!

En fi. Les coses són com són.

Que passeu una bona tarda, negrots.    

dimarts, 19 de setembre de 2017

La casa secreta de la muerte, de Ruth Rendell





Vaig topar-me amb aquesta novel·la en una de les paradetes de Llibre Solidari que hi ha disseminades per algunes estacions del metro de Barcelona. Sempre m'hi aturo, com us podeu imaginar. D'una banda, el projecte és molt interessant i necessari. D'una altra, no puc resistir l'atracció dels llibres (i encara menys a uns preus tan assequibles). N'he comprat uns quants. I he de dir que, sovint, s'hi troben petites (o grans) joies.

La novel·la de Ruth Rendell em va cridar l'atenció. Sóc conscient que no he llegit l'autora tot el que convindria (Empar Fernández sempre la reivindica, i amb raó) i també sóc conscient que té poca presència en aquest blog (crec que potser n'he parlat dues o tres vegades, una amb motiu de la seva mort, el maig de 2015).

El cas és que vaig adquirir el volum. I em venia tant de gust que, malgrat les exigències del munt de feina que tinc, he trobat l'espai per llegir-lo. 

No cal dir que ha cobert totes les expectatives. Narrativa d'intriga, tensió i suspens, ambient anglès, quotidianitat trencada, naturalesa humana reflectida intel·ligentment, lectura plaent al màxim. La casa secreta de la muerte és una novel·la de 1968, i això inevitablement es nota. La societat ha canviat molt des d'aleshores i part del conflicte en què es basa la trama avui no podríem tractar-lo de la mateixa manera. Tampoc el ritme de la narració s'avé amb l'actual estil narratiu, molt més àgil i intens, molt més visual i cinematogràfic. Tanmateix, res d'això no minva l'interès del text. Quasi diria que és un punt a favor, com degustar un bon vi o visionar una pel·lícula clàssica, en blanc i negre. 

Ras i curt, que m'ho he passat molt bé. I que estic amb l'Empar Fernández: cal recordar Ruth Rendell i llegir-la (o rellegir-la).  

Feliç tarda, negrots.     




diumenge, 17 de setembre de 2017

Males decisions, de Susana Hernández




A veure com us ho explico. 
Wow, wow, wow, wow. 
Tenim entre mans una novel·la breu, intensa, amb un ritme espectacular, ben escrita i travada, fosca com la nit i, tanmateix, d’un “gris asfalt” indiscutible. 
Males decisions és la primera novel·la en català de Susana Hernández i per a mi representa un salt qualitatiu increïble en la seva producció. Ha aconseguit sobrepassar convencions i codis i mostrar un registre nou i madur, treballat i esplèndid, que sens dubte amplifica clarament la seva veu. 
No és fàcil trobar un text com Males decisions, que t’obligui a endinsar-t’hi  amb veritable desfici, que aconsegueixi que ho oblidis tot, que res no t’importi tret de continuar llegint. Perquè és això el que passa amb aquesta novel·la, una ficció de personatges, amb quatre veus narratives en primera persona, que aprofundeix sense pietat en el llot més profund i pudent de la naturalesa humana. 
I no és perquè la història sigui especialment original, ni perquè no puguem aventurar com acabarà tot plegat. No, no és res d’això. És perquè està contada des de dins, amb una enorme perspicàcia, sense lenitius ni draps calents, sense sensacionalismes absurds. Perquè ens remet a la vida tal com és i perquè ens fa mal i ens burxa, perquè ens sacseja i ens retrata. 
Males decisions constitueix un nou exemple del que per a mi ha de ser el noir més actual i innovador. No hi ha policies, no hi ha procediments (n'estem una mica saturats), no hi ha tòpics ni concessions al classicisme. Només hi ha la desinhibició d’una autora oberta i intel·ligent que fa bones algunes de les meves investigacions més recents al voltant del gènere. 
No revelaré res, és clar. La novel·la només té 170 pàgines. Un encert més. Un al·licient més. L’heu de llegir ja. Trobar textos que facin aportacions substancials no passa cada dia i, realment, esdevé un enorme plaer. I mireu, em sap greu pels que no ho vegin tan clar com jo (o no ho vulguin veure), però són les dones, les autores, les qui ho estan duent a terme. Són elles, som nosaltres, les qui, en els darrers temps, estan fent contribucions més significatives i agosarades. 
Feliç diumenge, negrots.     



divendres, 15 de setembre de 2017

Tot llegint Manuel de Pedrolo: L'inspector fa tard




Tal com vam acordar fa uns dies, continuo consignant aquí -tot i que succintament- les novel·les de Manuel de Pedrolo que vaig llegint o rellegint. Ara ha arribat el torn d'aquesta breu meravella, L'inspector fa tard, que m'he empassat avui, dia plujós de manteta i gata, d'una sola tirada. 

L'inspector fa tard és un text de 1953, carregat d'una inigualable intensitat in crescendo, que unifica la intriga pròpia del gènere amb la indagació profunda al voltant de la naturalesa humana i la intel·ligent reflexió sobre les desigualtats socials, els límits del bé i del mal, el sentit de la culpa, la por i la fatalitat. Molt psicològica, aconsegueix que ens identifiquem amb el personatge protagonista fins a límits insospitats, de manera que acabem vivint les darreres pàgines amb un neguit increïble.

D'altra banda, acostar-nos a una novel·la d'aquells anys sempre comporta un plaer afegit, el de comprovar com han canviat els nostres costums, la nostra manera de viure, els nostres valors, la nostra ciutat. La lectura esdevé una delícia per molts motius. Paga moltíssim la pena.

Per tant, negrots, repeteixo que cal recuperar Pedrolo, que l'any que ve farà 100 anys del seu neixement. No us en penedireu.


dimarts, 12 de setembre de 2017

Estiu negrot: 3 amics, 3 autors, 3 premis




Aquest estiu ens ha portat 3 premis literaris atorgats en festivals. 3 premis que m'han fet molta il·lusió i que, encara que en algun cas han passat uns quants dies, no vull deixar de consignar en el blog.

Naturalment, estic parlant de les dues novel·les premiades al Festival Cubelles Noir i de la que acaba d'obtenir el guardó a Cartagena Negra.

Ja sabeu que, pel que fa a Cubelles (festival celebrat del 17 al 20 d'agost), les candidates només eren dones. En dues modalitats, català i castellà. La meva satisfacció va ser gran, ja que les dues guardonades són amigues que estimo, escriptores enormes a les quals admiro profundament. En català, Margarida Aritzeta i la seva més recent novel·la de la nissaga de la inspectora Mina Fuster, Els fils de l'aranya. En castellà, Empar Fernández per l'obra que completa la seva esplèndida trilogia de la culpa, Maldita verdad.   





Més recentment, exactament del 5 al 9 de setembre, es va celebrar el Festival Cartagena Negra. En aquesta ocasió el guanyador ha estat Rafa Melero, persona encantadora a la qual aprecio enormement. No puc parlar de Ful, la novel·la del premi, perquè he de confessar que encara no l'he llegit. És una de les desenes i desenes de llibres que fan cua pacientment (de vegades una mica emprenyats) a les meves prestatgeries. Però garanteixo que ho faré. 




En tots tres casos la meva més sincera enhorabona. Sou bons escriptors, però sobretot bona gent. Que sigueu molt feliços! 


dilluns, 11 de setembre de 2017

Un relat d'Elies Villalonga: "Importa?"


El meu germà Elies Villalonga està on fire. No puc sentir-me més contenta i orgullosa. Ell, que és matemàtic, corrobora un cop més el maridatge sense complexos entre las ciències i les lletres. 
Avui, el seu relat Importa?, una història dura i gens gratuïta que interpel·la directament (i no és una broma) el lector, ha estat publicat al diari Malarrassa. L'acompanya una bonica il·lustració de Jaume E. Vilaseca.
Us el deixo tot seguit. Estic segura que us agradarà.
L'únic problema, com sempre, és l'error en el cognom.
ENS DIEM VILLALONGA, C...!  



divendres, 8 de setembre de 2017

Benjamin Black, premi RBA de novel·la policíaca




Benjamin Black, l'alter ego negrot de John Banville, va rebre ahir l'onzè premi RBA de novel·la policíaca per la seva obra Pecado. 

Tinc ganes de llegir-la, perquè m'agrada Banville/Black i perquè l'acció té lloc en el si de l'Església. I això és un plus. Sempre he pensat que l'Església dóna un joc enorme per a la foscor, el crim i el misteri. 

No m'allargo més, però torno a instar els organitzadors (com cada any) a canviar el format. Que no ens facin creure que llegeixen originals i obren pliques, sisplau. Que no ens mamem el dit. 

Feliç dia, negrots.





dimecres, 6 de setembre de 2017

A l'ombra del crim compleix avui 8 anys









No puc negar que em fa il·lusió i, alhora, em sembla impossible. Però és així. Avui aquest blog compleix 8 anys.
8 anys de ressenyes, articles, relats, notícies, fotos, commemoracions.
8 anys de llibres!
Ja sé que en aquests casos sempre dic el mateix, però és absolutament cert: sense vosaltres no hauria estat posible.  
Per tant, moltíssimes gràcies. Continuaré mentre pugui. I espero que vosaltres, els meus negrots, també continueu passant per aquí.
Que tinguem tots plegats un feliç dia!




dimarts, 5 de setembre de 2017

Al setembre, Cartagena Negra




Vinga més trobades fosques. En aquest moment, d'avui fins el dia 9, les III Jornadas de Literatura Negra de Cartagena. Esperem que sigui un èxit. Que us ho passeu molt bé i visca la negror!

dilluns, 4 de setembre de 2017

Lo que nos queda de la muerte, de Jordi Ledesma




Les dues primeres novel·les de Jordi Ledesma em van agradar molt. Ell sempre diu que la meva ressenya de Narcolepsia és una de les millors que li han fet.  També em va encantar El diablo en cada esquina, que vaig devorar en un viatge en tren, ara no recordo a on (em sembla que a Montpeller). El cas és que a finals de l’any passat ens va arribar la seva tercera proposta, Lo que nos queda de la muerte, que tot just m’acabo d’empassar.  
Jordi Ledesma és un escriptor ambiciós. I molt intel·ligent. No vol repetir-se, no vol estancar-se en una mateixa veu, i per això busca recursos expressius que li obrin camins, que el menin per viaranys inexplorats i nous, encara que siguin o potser per això‒ complexos i imprevisibles. A Lo que nos queda de la muerte aquesta opció amara tot el text. La seva aposta estilística i narrativa és agosarada, i la història en paga una servitud, perquè resta totalment al seu servei. Amb una veu en primera persona que se situa en un punt inconegut d’un present que és futur, Ledesma teixeix una duríssima trama coral, un fresc (més aviat un dels terribles quadres d’El Bosco, amb la més descarnada i extensa fauna humana) d’una població marítima i turística de la costa tarragonina. El poble és Cambrils, el seu, encara que no ho esmenti explícitament. L’acció, a principi dels anys 90.
Ledesma, com ja apuntaven les seves primeres novel·les, és un autor implacable, dur, expeditiu, sense pèls a la llengua. Un retratista realista i fidel que no fa concessions, que ens mostra el món despullat i disseccionat, perforat per un agut bisturí. La portada del llibre inclou un comentari de Carlos Salem, que diu exactament: No hay antídotos contra las novelas de Jordi Ledesma. Ofrece, una vez más, una narrativa en vena y sin anestesia. 
Doncs sí, no es pot resumir més bé. Ledesma es nodreix de la voluntat de furgar en la naturalesa humana, de la necessitat d’abocar-se a pulmó obert en la narrativitat, del desig de no deixar-se res per dir, de no disfressar res, de no caure en la temptació de voler tranquil·litzar el lector. Tot això són les novel·les de Jordi Ledesma. 
Lo que nos queda de la muerte és una lectura que incomoda, que molesta, que fa mal. Kafka la subscriuria sense restriccions. Perquè, com ell defensava,  la literatura és això: commoure, sacsejar, torbar. Despertar-nos la capacitat de reflexionar i de morir en cada línia, de plorar i sentir dolor. Qualsevol cosa menys generar indiferència. Això mai. 
A veure, negrots. Ho diré tal com ho sento, tal com em raja. Que la lectura de Lo que nos queda de la muerte ens neguitegi tant només vol dir una cosa. Que és una gran novel·la. 
La meva enhorabona, Jordi.      

dijous, 31 d’agost de 2017

Los ángeles de hielo, de Toni Hill




Que avui en dia algú escrigui una novel·la de tall gòtic, al més pur estil decimonònic, i que aquesta novel·la funcioni perfectament, pot semblar estrany, però us asseguro que no ho és. Toni Hill ho ha fet. I amb uns resultats excel·lents. 
L’autor barceloní és decidit i valent i escriu allò que li agrada, de manera molt ben documentada i ambientada. La seva novel·la és un enorme i buscat homenatge, explicitat pel propi autor en les citacions inicials i en els comentaris de la darrera pàgina. La fascinació pels llocs comuns del terror revisada des de posicions actuals i mesurades. A Los ángeles de hielo hi ha Charlotte Brontë i Jane Eyre, hi ha Henry James i Un altre pas de rosca, hi ha el meu admirat E.T.A. Hoffman i L’home d’arena i fins i tot hi ha Mercè Rodoreda i Mirall trencat (no sé si l’autor n’és conscient, però a Mirall trencat també hi trobem nens més que inquietants -Maria i Ramon-, nens víctimes d’aquests altres -Jaume- i fantasmes en casalots enormes). Com he escrit altres cops, no hi ha res pitjor que la maldat de la infantesa (i de les senyoretes directores d'escoles femenines i mestres en general). Tant en literatura com en cinema, sempre impressiona molt.   
Tot és creïble en la novel·la de Hill, fins i tot els girs inesperats (malgrat que el darrer el vaig endevinar bastant aviat). Tanmateix, hi trobem des d’aparicions sobrenaturals a crims terrorífics, passant pel sexe, la maldat i la bogeria en el seu espectre més ampli i brutal. Intel·ligentment, l’autor ho contraposa a la visió científica, a l’incipient irrupció de la psicologia i la nova psiquiatria en l’ambient de la Gran Guerra a Europa. No debades Anna Freud, la filla petita del pare de la psicoanàlisi, hi fa un “cameo” estel·lar. I no debades el protagonista de la novel·la, Frederic Mayol, es també psiquiatra.  
M’agrada molt la diversitat narrativa del text. La novel·la inclou una part dietarística, una part epistolar, una història contada mitjançant l’escriptura per un personatge/espectador dels esdeveniments (a la seva vellesa, molt a l’estil d’Adso de Melk a El nom de la rosa) i un toc innovador: la irrupció en primera persona d’aquesta veu, que trenca el ritme narratiu quan considera que li convé fer-ho. És un recurs imaginatiu gens gratuït. Hi ha aspectes de la història que Hill necessita justificar perquè el lector els ha de conèixer. L’estratagema li surt rodó. I, a sobre, té molta frescor.  
Los ángeles de hielo és un text cuidat, ben escrit, treballat i travat com correspon al gènere al qual pertany. Situat entre Barcelona i Sant Pol de Mar, però amb interessants incursions a una Viena en guerra però encara plena de glamur. Amb un estil adient per a l’època que reflecteix (els inicis del segle XX), però sense caure en recargolaments excessius. Una obra que enganxa, que fa gaudir. Una obra que a mi, personalment, m’ha retornat al plaer de les lectures de joventut. Perquè... a veure, no ens enganyem, negrots, els mecanismes de la por són sempre els mateixos. I, per això, estem segurs que el terror clàssic no caducarà mai.



dimecres, 23 d’agost de 2017

Assassins de Girona, de diversos autors






He conclòs avui la lectura de la nova antologia de relats publicada per Llibres del Delicte. Parlo en aquest cas d’Assassins de Girona, formada per 13 històries d’autors gironins que s’aproximen al crim des de posicions ben diferents. Els autors són, per ordre d’aparició dins del recull: Jordi Dausà, Jair Domínguez, Mar Bosch, Damià Bardera, Matthew Tree, Maribel Torres, Pep Prieto, Anna Carreras, Andreu Pérez, Cristina Malagelada, Miquel Aguirre, Josep Torrent i Salvador Macip. 

De les antologies llegides en els darrers temps (i n’hi ha cada cop més, per fortuna), diria que aquesta és la més heterodoxa. La negror (per fortuna també) cada cop mostra fronteres més permeables. Aquí està enfocada des d’angles molt diversos, amb poca adhesió als cànons establerts i una gratificant amplitud de mires. No puc dir gaire cosa, perquè el volum encara no és a la venda. El tindrem a les llibreries a partir de setembre. Per tant, res més lluny de la meva intenció que començar a fer d’insensata reveladora de secrets. 
Tanmateix diré, això sí, que m’ha resultat d’una agradable lectura. Com acostuma a passar en aquests casos, hi ha relats que m’han agradat molt i d’altres que no tant. Alguns autors tenen problemes en rematar els finals, cosa que succeeix amb una certa freqüència, de la mateixa manera que d’altres han de recordar que un relat no és un capítol de novel·la. Dit això, el conjunt em sembla força reeixit.  
Destaco que he rigut amb Miquel Aguirre i somrigut amb Matthew Tree, que m’han semblat oportuns els canvis de punts de vista en les històries de Josep Torrent i Cristina Malagelada i, per damunt de tot, valoro molt positivament les aportacions de cinc històries: els quatre primers relats (Dausà, Domínguez, Bosch i Bardera), que representen una enorme alenada d’aire fresc exempt de cotilles i manies, originals i ben escrits; i l’encertat colofó que tanca el volum, el bell i fins i tot poètic text de Salvador Macip. Com sempre, llegir-lo és un plaer.
Feliç tarda, negrots.    





divendres, 18 d’agost de 2017

Paralelo, 1934 (Josep M. Poblet i Rafael Tasis)





Ara he tingut un parell d'estones per llegir l'adaptació al teatre que va fer Josep Maria Poblet de la novel·la policíaca de Rafael Tasis Un crim al Paralelo. Enguany van fer-ne una impressió els amics del Festival El vi fa sang de l'Espluga de Francolí, ja que la van representar en el marc del festival.

M'ho he passat molt bé. Tots els estudiosos del teatre sabem que els gèneres dramàtics no estan concebuts per ser llegits. El teatre és un art multidisciplinar, on el text només representa una part del conjunt. Tanmateix, com que jo hi tinc la mà trencada a descodificar peces teatrals i encara més breus i humorístiques (n'he llegit centenars), em puc imaginar molt bé la posada en escena i la interpretació, a mig camí del vodevil, la comèdia de costums i els relats d'enigma a l'estil Agatha Christie. Endemés, en aquest cas comptem amb aquell ambient encisador del music-hall, les vedettes i el Paral·lel.    

Està molt bé recuperar aquestes petites (o grans) joies, testimonis "vintage" (com diria la Margarida Aritzeta) d'una època que ja no existeix. 
Vinga, que la negror ens acompanyi.  

Fins aviat!   


dilluns, 14 d’agost de 2017

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Joc brut




Tot avançant-me a l'Any Pedrolo, que serà el 2018 -quan es compleixi el centenari del seu naixement-, estic rellegint gran part de la seva obra. Per motius de feina, no podré confegir llargues ressenyes a l'ús, però no vull deixar de consignar en aquest blog  totes les obres de l'autor que vagi llegint. Desitjo esperonar-vos per tal que vosaltres, com a bons negrots, també el recupereu (si ja l'heu llegit) o us hi apropeu per primer cop (si no ho heu fet). És per això que em complau inaugurar la secció "Tot llegint Manuel de Pedrolo".  

Avui recordem el seu clàssic negre per excel·lència, Joc brut, inspirat clarament en el hard-boiled americà i que recrea el motiu de la femme fatale inductora del crim. Al mes pur estil d'El carter sempre truca dues vegades i de Perdición (Double Indemnity), de James M. Cain, Pedrolo dóna vida a la despietada Juna, que enredarà un insensat mascle (Xavier, absolutament abduït pels seus encants), i farà que cometi un assassinat. No importa gens que ja sapiguem de què va la trama, no importa que es basi en un esquema ja establert (no cal parlar ara dels codis del gènere, de les convencions, etcètera).

No importa, perquè Pedrolo hi posa una veu tan potent i personal que enganxa irremeiablement.  

De fet, a banda d'El Mecanoscrit del segon origen, Joc brut és la novel·la més coneguda de Pedrolo, lectura durant molts anys als instituts de Secundària.     




  
Bé, això continuarà. I en qualsevol cas, no patiu. Us asseguro que aniré dient moltes coses referents a Pedrolo, però avui simplement enceto aquest itinerari de les meves lectures, que alternaré en el meu altre blog, El fil d'Ariadna (II), quan es tracti de textos pedrolians que no siguin negres o policíacs.   

Fins aviat, negrots. 


diumenge, 6 d’agost de 2017

Los amantes de Hiroshima, de Toni Hill




Ja està, ja he conclòs de trilogia de Toni Hill: El verano de los juguetes muertos, Los buenos suicidas i ara, tot just anit, vaig acabar la tercera, Los amantes de Hiroshima. 

Com he comentat des del primer moment, he trigat a llegir-la. No per cap motiu concret, simplement perquè la meva llista de pendents (com he repetit mil cops) és més llarga que un dia sense pa.  

El cas és que, com si el destí volgués fer-me un favor, he tingut l'encert d'acostar-m'hi en un moment perfecte per a mi: just quan necessitava una d'aquestes lectures absorbents que t'engoleixen dins la història i no et deixen anar. 

Moltes gràcies, Toni. Un dia em vas dir que, de totes tres, la teva preferida és aquesta, Los amantes de Hiroshima. Evidentment, és una obra important, la que tanca el conjunt i on s'han de resoldre tots els enigmes. M'ha semblat molt ben lligada, amb una trama complexa i uns personatges ben definits. Amb l'ambientació de crítica social enmig de la revolta del 15M, els seus tocs d'intertextualitat (Henry James inclòs, que bé!) i els seus elements metaliteraris. 

Se'm fa difícil decidir-me per una de les tres. La primera va ser una grata sorpresa. Aquesta (malgrat la llargària, que Déu n'hi do) un gran colofó. I la del mig, la veritat és que em va enganxar molt. Tractar el tema del suïcidi, que de fet amara també Los amantes de Hiroshima, em sembla molt interessant, fins i tot poètic. 

Llegiu-les totes, si és que aneu tan tard com jo i encara no ho heu fet. 

Feliç calorosíssim diumenge d'agost, negrots.  





dijous, 3 d’agost de 2017

Convocatòria de la V Edició del Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana




Com cada any, l'Associació en Negre, l'Ajuntament de Tiana i l'Editorial Alrevés convoquen el Premi de novel·la negra en llengua catalana Memorial Agustí Vehí, que arriba ja a la cinquena edició. No està gens malament. La veritat és que n'estem contents. Els premiats anteriors foren Josep Torrent, Lluís Bosch, Silvestre Vilaplana i Biel Cussó.   

Qui sap si el següent pot ser algú de vosaltres, algú dels qui esteu llegint ara mateix aquest post. O sigui que animeu-vos a presentar les vostres novel·les. Mireu-vos bé les bases i endavant.


Som-hi, negrots! 



dissabte, 29 de juliol de 2017

Los buenos suicidas, de Toni Hill





Com ja vaig dir en el seu moment quan vaig fer un comentari sobre El verano de los juguetes muertos, resulta una mica anacrònic escriure ara una ressenya d'una novel·la com Los buenos suicidas, la segona de la trilogia creada per Toni Hill i protagonitzada per l'inspector Héctor Salgado. La fama de la sèrie, la seva traducció a un bon nombre de llengües, el seu reconegut prestigi, etcètera, fan sobrera la meva ressenya a aquestes alçades.

Tanmateix, ja vaig dir en el seu moment que la primera entrega m'havia agradat molt i que, per tant, continuaria amb la nissaga. I així ho estic fent. Los buenos suicidas també m'ha encantat. És narrativa d'aquella que no pots deixar, que no enganya al lector, honesta i ben travada. 

De fet, m'ha agradat tant que ja he començat la número tres: Los amantes de Hiroshima. Quan l'acabi, ja us diré.     

Per si algú va tan endarrerit com jo, repeteixo el que vaig dir respecte al primer títol. Si no l'heu llegit, no deixeu de fer-ho.

Moltes gràcies, Toni.  


dijous, 27 de juliol de 2017

H Negra: 22 mujeres que matan




Al setembre, a les llibreries, ja podreu trobar aquest volum. Una antologia de relats molt breus, escrits només per dones, que pretenen destacar el paper femení dins de la narrativa criminal actual. Es tractava de fer-ho des del punt de vista de les escriptores, però també, sobretot, des del rol dels personatges.   

22 veus de dona, concretament. Sota la coordinació de Fernando Marías, artífex de tota aquesta història tan engrescadora.  

No cal dir com d'honorada i feliç em sento d'haver-hi participat, amb els noms tan importants i que respecto tant amb qui comparteixo les pàgines del llibre. Però és que, a més a més, el volum és molt més que un simple recull. Perquè cada un dels relats va acompanyat d'una il·lustració única, creada expressament. N'he vist algunes i són fantàstiques, extremament diverses.  

D'altra banda, com ja anireu comprovant, el recull va acompanyat de més sorpreses, relacionades amb els diferents festivals de novel·la negra de tot l'Estat. Ho sabreu tot quan toqui. 

Ara us deixo només amb la notícia, perquè afegiu el llibre a la llista d'adquisicions que us toca fer al setembre.

El meu text s'intitula Diecisiete segundos, i una mica bèstia sí que és.

Feliç dia de calor, negrots.


  


dilluns, 24 de juliol de 2017

Sang freda, de Biel Cussó





Sang freda, de l’autor barceloní Biel Cussó, va ser la novel·la guanyadora del IV Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana, lliurat durant el festival Tiana Negra del passat mes de gener. Una novel·la breu (177 pàgines) que ara ens arriba de la mà de la Col·lecció Crims.cat de l’Editorial Alrevés. De fet, a mi m’ha arribat molt aviat (gràcies, editors), perquè a les llibreries no hi serà fins al mes de setembre. 
Per anar obrint boca, us faig avinent la meva ressenya, i així no us oblidareu de posar aquest títol a la llista de les adquisicions pendents.          
Sang freda és una novel·la especial, que es llegeix amb ganes i d’una tirada, amb la urgència de voler saber cap a on derivarà la trama. Podem situar-la, sens cap mena de dubte, dins de l’univers de la narrativa criminal més capdavantera, aquella que es complau en allunyar-se de certs tòpics desfasats o d’esgotadores recurrències previsibles. M’agrada el seu estil planer i directe, amb pocs diàlegs però gens feixuc, sense elements sobrers i ben estructurat. La història de tres curiosos personatges principals (tot i que n’hi ha alguns de secundaris amb prou paper), les vides dels quals s’entrecreuen d’una manera absolutament inesperada. I quan dic inesperada, és un “inesperada” de veritat, no es tracta d’una paraula buida de significat, gastada de tant que s’ha fet servir.  

Té molt de l’estil de la sèrie Fargo i dels germans Coen, la novel·la de Cussó. En l’aparença externa dels espais que recrea, però sobretot (i això m’ha semblat un tret distintiu que no havia trobat abans) en la història que explica, vinculada a factors que poden semblar onírics, surrealistes, embogits o inversemblants, però que acaben lligant perfectament. Tanmateix, allò que haurem experimentat durant la lectura ja no ho podrem tirar enrere, per sort. Així que ja haurem gaudit de tota una sèrie de sensacions d’incertesa, sorpresa o estupor que ens ho hauran fet passar molt bé.   

L’espai geogràfic no està explicitat (aquesta aposta també m’agrada, i molt). L’única referència espacial és un poble siberià. En canvi, és important l’espai climatològic, que representa el reflex de l’interior d’un dels protagonistes, el sicari Vladimir. Amb tot, els noms i cognoms triats per als altres personatges (Aniol Puigmartí o Francesc Porcioles, per exemple), així com algunes al·lusions a taxis de color groc i negre i a d’altres petits detalls, ens fan pensar que segurament ens trobem a Barcelona. L’ambient, tanmateix, és estrany. Fred, boirós, incert, enteranyinat. Fargo. 
A Sang freda no hi trobarem períodes narratius inútils ni digressions sense sentit. La ficció va al gra. Això, no cal dir-ho, és un tret del gènere que a mi em resulta essencial. De fet, Sang freda va tant al gra que, en alguns moments, mentre llegim, ens assalta el dubte de si l’autor tindrà temps de resoldre-ho tot o s’acabarà oblidant d’alguna cosa. Però no. No cal patir. No se n’oblida. 
Em sembla que la novel·la no és una obra exageradament ambiciosa, però que té tots els ingredients (persecucions en cotxe incloses) per atrapar el lector i quedar ben rodoneta. Sovint, la senzillesa, si està amarada d’enginy i honestedat literària, és un grau. 
Enhorabona, Biel. Recomanada.


dimecres, 19 de juliol de 2017

A l'agost, la segona edició del Festival Cubelles Noir




Novament, amb la calorada d'agost, per sort ens arriba quelcom que ens refresca el cervell. Es tracta de la segona edició del Festival Cubelles Noir, que se celebrarà del 17 al 20 i que s'anuncia amb un cartell tan xulíssim com el que teniu aquí penjat.

Com ja va succeir en la primera edició, l'organització del festival ha decidit establir un premi a la millor novel·la negra (tant en català com en castellà) publicada l'any anterior, però amb la particularitat que sigui d'autoria femenina. És la seva contribució per tal  d'afavorir la visibilitat de la literatura criminal feta per dones. 

Tot seguit us deixo la llista de les finalistes. A mi em sembla que, en català, el jurat ho té dificilíssim. En castellà només he llegit la novel·la de l'Empar Fernández. Per tant, no puc opinar gaire, si bé el llibre de l'Empar és un dels meus preferits dels darrers anys i ella una de les meves autores de capçalera. 

Sigui com sigui, moltíssima sort a totes. A l'agost sortirem de dubtes.      






Millor novel·la negra en català de l'any 2016


Els fils de l'aranya, de Margarida Aritzeta

Tota la veritat, de Núria Cadenes

L'illa sense temps, d'Esperança Camps

Sense cadàver, de Fàtima Llambrich

Cendra, de Sílvia Mayans


Millor novel·la negra en castellà de l'any 2016



Los muertos viajan deprisa, de Nieves Abarca (escrita juntament amb Vicente Garrido) 

Nadie ha muerto en la catedral, d'Estela Chocarro

Maldita verdad, d'Empar Fernández

El silencio de la ciudad blanca, d'Eva García Sáez de Urturi  

La fractura del reloj de arena, de Clara Peñalver



dimarts, 18 de juliol de 2017

David Llorente guanya el Dashiell Hammett 2017 amb l'obra "Madrid: frontera"





Sé que arribo una mica tard, perquè estava de viatge quan es va produir la notícia, però no puc deixar de publicar en aquest blog que l'admirat David Llorente ha estat guardonat enguany amb el Premi Dashiell Hammett de novel·la que atorga la Semana Negra de Gijón. L'obra premiada és Madrid: frontera, publicada per l'Editorial Alrevés. 

He de reconèixer que no he llegit encara la novel·la (la meva cua d'espera és immensa), però sí que vaig llegir Te quiero porque me das de comer. Em va semblar, sobretot, un brutal reflex de la societat que vivim, amb l'afegitó d'un gran talent per a l'experimentació narrativa. 

Des que vaig escriure aquella ressenya he tingut oportunitat de conèixer una mica més Llorente. En persona, per desgràcia, ens va unir el sepeli del nostre estimat amic Josep Forment, el seu editor. Per les xarxes, no cal dir-ho. També he llegit alguns dels seus articles, que sempre m'han semblat d'una claredat meridiana i d'una enorme agudesa. Per damunt de tot, abrigo la convicció que David Llorente és una persona amb el cap molt ben moblat, sense pèls a la llengua, decidit i valent. 

Que Madrid: frontera sigui una distopia i que, per tant, representi un "negre" allunyat del cànon i innovador, no cal dir que m'entusiasma. Que l'hagin premiat a Gijón, també. El negre s'ha de moure, s'ha de sacsejar, i David Llorente ho fa.

Bien por ti. 



Tocar el dos no és tan senzill, de Màrius Moneo




Tocar el dos no és tan senzill, de Màrius Moneo (Berga, 1964), es una novel·la perfecta per a aquests dies d’estiu. Lleugera, de lectura amena, escrita amb un llenguatge planer i actual, es mou entre un humor a estones delirant i un realisme agredolç que, per desgràcia, resulta massa creïble. Aquesta contraposició pot semblar sorprenent, però no ho és. La novel·la està construïda des d’una posició de consum ampli, que proposa un primer nivell de lectura amable i fins i tot surrealista, però que amaga rere la superfície una reflexió molt seriosa sobre la nostra societat. 
Tot i que no s’assemblen en res, Tocar el dos no és tan senzill té alguna cosa en comú amb dues novel·les que ja hem ressenyat en aquest blog. Em refereixo a Tota la veritat, de Núria Cadenes, i a Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa, d’Ignasi Oliveres. En els tres casos hi trobem aquesta idea inevitablement coneguda (i autèntica) de “No hi ha un pam de net”. L’acció té lloc a Girona i comarques. La mort inesperada i imprevisible d’una jove equatoriana destaparà l’existència d’una fauna humana que no coneix el límit de l’honestedat, de l’ètica o del respecte. Ningú no es preocupa d’actuar correctament, de fer les coses tal com cal. Tot s’hi val per salvar la pròpia pell. L’individualisme i el materialisme ho dominen tot, els baixos instints són els reis. Tots plegats deambulem per una societat sòrdida i malalta, per un podrimener que, si ho meditem seriosament, no ens pot fer sentir res més que fàstic. Ja no existeix una frontera clara entre els bons i els dolents. Poca gent se salva. Ras i curt, qui estigui lliure de culpa, que llanci la primera pedra.   
El text s’inscriu en el si d’una narrativa criminal moderna, allunyada dels tòpics malgrat emprar alguns dels recursos del gènere. Es tracta d’una ficció coral, amb un policia molt sui generis que resulta un protagonista relatiu. Cap dels personatges no està del tot desenvolupat. Alguns perquè són només “tipus” que l’autor vol mostrar (la galeria humana va de la femme fatale al senex amans, de la dona adúltera al mascle dominador, de l’artista prepotent al fanàtic sonat, de la noia de fer feines a l’estafador de pacotilla). D’altres perquè l’autor no ha tingut la intenció de fer una novel·la psicològica ni de personatges. En el cas del suposat protagonista, aquest esquematisme sorprèn una mica; crec que Gil Alabau hauria d’estar més treballat. No assistim als seus pensaments a l’hora de resoldre un cas tan complex com el de la novel·la, un cas atípic on l’atzar i la mala fe hi juguen un paper cabdal. Tampoc no se’ns explica gaire res del seu entorn ni del seu pare, que apareix en alguns instants segurament com a contrapunt a tanta porqueria, com si fos un oasi de pau. Crec que aquest plantejament està bé per als secundaris, Màrius Moneo ho encerta en aquest sentit, però no tant pel que fa al protagonista. Almenys, jo m’he quedat amb aquesta sensació.  En qualsevol cas, pot ser una tria deliberada. Una cosa em sembla clara: Tocar el dos no és tan senzill és una novel·la que no explica ni elucubra, sinó que, eminentment, “mostra”. 
M’agrada veure que cada dia hi ha més textos que s’allunyen del típic “procedural”. Aquest ho fa, perquè, encara que assistim a la investigació del cas, ho fem d’una manera absolutament inusual, diferent. Sense complexos i desenfadada, però perspicaç. 
Jo m’ho he passat bé. Si us enganxeu a Tocar el dos no és tan senzill gaudireu de la lectura. I, de pas, el llibre ens permet reflexionar. Amb el cor a la mà, és aquesta la societat que volem?
Feliç dia, negrots.