Harlem Nocturne

diumenge, 10 de desembre de 2017

Obaga, d'Albert Villaró



Molts ja sabeu que, com tots els que som lectors compulsius, sempre em queixo d'arrossegar una extensa rècula de llibres pendents, els quals, sense que sembli possible frenar-ho, es multipliquen de manera alarmant cada dia que passa. Un dels meus pendents més vergonyants, atès que el seu autor és un dels meus escriptors preferits, era fins fa poc Obaga, de l'andorrà Albert Villaró. Obaga, una esplèndida novel·la de 2003, que a la desesperada he intentat rescabalar de la imperdonable mancança. I així, l'he programada com a lectura del mes de desembre en el club de novel·la negra que coordino, a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver.

Obaga és una novel·la breu (165 pàgines), una petita meravella de la negror pirinenca salpebrada de l'humor muntanyenc, àcid i únic, d'Albert Villaró. Ambientada en un indret imaginari (que d'imaginari en té poc perquè és evident que Andorra es troba pertot), es tracta d'una ficció de frontera, amb els seus contrabandistes de tabac, les seves bandes rivals de traficants, els seus carrabiners corruptes i la seva ben bonica història d'amor. En un petit poble on en aparença mai no hi passa res, el nostre protagonista en primera persona (en Tomàs de Cal Mostatxo) ha de fer front de sobte a uns esdeveniments inesperats que convulsionen per sempre la seva pacífica existència.     
  
Obaga no té un mort a la primera pàgina. De fet, l'única mort es produeix gairebé al final. En canvi, conté tot allò que jo puc subscriure: innovació (demostra que el "negre" funciona perfectament en el món rural, no oblidem que l'obra ja té quasi 15 anys), concisió, ironia, profunditat dels personatges, descripcions vives i àgils i un cert final obert que et deixa amb la mel als llavis. I, per damunt de tot, la finíssima mirada del narrador intel·ligent i perspicaç que és Villaró, aquest seu mostrar-nos com ningú -i sense pèls a la llengua- el món incomprensible que ens ha tocat viure.    

Altament recomanable, negrots. 





divendres, 1 de desembre de 2017

"La sonrisa de Darwin" en castellà





Debuta el mes de desembre i a mi em fa molt feliç poder mostrar la portada de la versió castellana de la meva darrera novel·la.

La sonrisa de Darwin arriba de la mà de l'Editorial Navona, com ja va passar amb La mujer de gris, dins la col·lecció Navona Ficciones. El llibre sortirà el mes de gener de 2018, i ja estarà disponible de cara al Festival BCNegra.  

No cal dir que estic molt contenta. La traducció l'he feta jo mateixa, de manera que el text posseeix la meva pròpia veu, sens cap mena de dubte.

Espero que en castellà els meus personatges us arribin tan endins com ho han fet en català. I, per descomptat, moltíssimes gràcies, negrots.  



diumenge, 26 de novembre de 2017

La ciudad blanca, de Karolina Ramqvist





Una breu ressenya (no tinc temps de més) per comentar aquesta novel·la que vaig concloure fa uns dies. L'ha publicat Anagrama i em va arribar inesperadament, a través d'un motorista d'aquests que sovint em piquen a la porta amb cara d'estupor mentre es pregunten interiorment on dimonis poso tants llibres. Com que era una obra curta (188 pàgines) vaig decidir llegir-la. 

A la contraportada hi han col·locat ni més ni menys que una desena de fragments dels elogis que La ciutat blanca ha obtingut. Es veu que ha estat un fenomen arrabassador a Escandinàvia, amb crítiques espectacularment bones. Per descomptat, la novel·la ja la trobem traduïda a tort i a dret a no sé quantes llengües. 

A mi no m'ha desagradat, sense que pugui considerar-la una gran meravella. Es deixa llegir, és poc habitual i l'autora fa un exercici de volgut distanciament per referir-nos els fets (amb una acció mínima, gairebé inexistent) des de l'interior de la dona protagonista, emprant el rigor del clima i la singularitat de la natura com a correlats objectius, i col·locant-li com a companya de sofriment la seva pròpia filla, una criatura de mesos. 

Tanmateix, la lectura de La ciudad blanca (un títol poc original, val a dir) m'ha despertat una bona dosi de mal humor. O sigui, ha remogut la consciència d'allò que de vegades comentem en trobades formals i informals. Si Karolina Ramqvist es digués Esperança Camps, Empar Fernández, Margarida Aritzeta, Núria Cadenes, Susana Hernández i etcètera, no la coneixeria ningú. Si escrivís en català, una llengua que parla molta més gent que el suec, no la coneixeria ningú.  

I ja us puc garantir, amb una objectivitat absolutament honesta, que les autores nostrades que acabo de citar tenen en el seu currículum novel·les molt millors que La ciudad blanca. Com sentencia la dita castellana, "A buen entendedor con pocas palabras basta". És a dir, alguna cosa passa que cal millorar i per la qual hem de lluitar. 

I ho deixo aquí, que tinc massa feina. Feliç diumenge, negrots. 


divendres, 24 de novembre de 2017

Un assaig on participo: Violència i identitat







Dins del marc del Projecte universitari del Ministeri que dirigeix Elena Losada i del qual formo part ("Víctimas y agresoras. Representaciones de la violencia en la narrativa criminal escrita por mujeres"), ara ens arriba un volum ben interessant. Es titula Violència i identitat i conté 12 articles acadèmics que tracten aquest tema des de diverses posicions i perspectives.

La meva contribució es titula El relat negre femení en català: per què maten les dones? De la dona defensora a la dona botxí i s'ocupa d'analitzar el paper dels personatges femenins que cometen assassinats dins les dues antologies publicades per Llibres del Delicte i que vaig tenir el plaer de coordinar: Elles també maten (2013) i Noves dames del crim (2015).        

Els dos reculls m'han ensenyat moltes coses i he estat molt contenta de poder-les plasmar en aquest estudi. 

Feliç divendres, negrots 



dimarts, 21 de novembre de 2017

Una altra antologia on hi sóc: "Tiempos negros"



Tinc el plaer d'anunciar-vos l'aparició d'una altra antologia col·lectiva on enguany he tingut l'honor de participar (i ja en van 4!). Aquesta és en castellà i la publica ni més ni menys que l'Editorial Siruela. Es titula Tiempos negros i l'ha coordinat Ernesto Mallo. El meu relat, que tanca el volum -just darrere del de Petros Márkaris (sí, sí, heu llegit bé)- es titula Mala lluvia. Té una característica especial, perquè passa en el segle XXII i posseeix una dimensió clarament distòpica. Feia molt de temps que em seduïa escriure en aquest sentit i quan Ernesto Mallo va contactar amb mi i em va dir que la gràcia era que cada relat estigués ambientat en una època diferent (del passat, del present o del futur) no m'ho vaig pensar dues vegades. 

Com podeu veure, els noms dels meus companys de viatge són impressionants. Per tant, no puc estar més satisfeta. Tot seguit us deixo la llista. Espero que ens acompanyeu en aquesta aventura. Que bé que la narrativa breu tingui cada vegada més plataformes per expressar-se i més testimonis publicats. 

Un bon regal de Nadal i Reis, negrots. 

Alicia Giménez-Bartlett
Jenn Díaz
Lorenzo Silva
Alexis Ravelo
Eduardo Berti
Ernesto Mallo
Patrícia Soler-Beltran
Cristina Fallaràs
Bernardo Fernández
Paco Ignacio Taibo II
Pablo de Santis
Espido Freire
Petros Márkaris
Anna Maria Villalonga



diumenge, 19 de novembre de 2017

Alfabet de futur, d'Esperança Camps




Benvolguts negrots, avui us porto una nova novel·la d'Esperança Camps, Alfabet de futur. Un títol preciós per a un llibre breu, de molt agradable lectura, que representa la primera incursió de l'autora menorquina en el gènere juvenil. 

Segons ella ha manifestat, li ha resultat bastant difícil d'escriure. M'ho puc creure, perquè habitualment conrea un nivell de prosa i d'elaboració retòrica elevat i complex, de manera que les seves incerteses respecte a la confecció d'un text per a un públic jove em semblen lògiques. Jo diria que se n'ha sortit, malgrat que això només ho poden afirmar els joves que llegeixin la novel·la. En canvi, sí que estic segura que un lector adult també s'ho passarà molt bé. 




En qualsevol cas, hi ha un fet incontrovertible. Esperança Camps no pot deixar de ser Esperança Camps. O sigui: Genio y figura. Alfabet de futur no ens presenta una història banal ni un joc narratiu banal. La metaficció marca de la casa hi té un paper destacat (el recurs del somni, la història dins la història), així com el joc amb les paraules, amb el seu sentit i la seva sonoritat, l'exaltació del plaer del ritme dels mots.

Publico la ressenya en aquest bloc perquè la novel·la conté una trama policíaca, amb la seva crítica social i tot plegat: la joveneta protagonista que s'imagina resolent un cas d'assassinat que s'ha produït de debò a la seva ciutat. La família, els amics, el primer amor. Tot això ho trobem a Alfabet de futur, un llibre que us podeu plantejar regalar aquestes festes si teniu algun adolescent a prop. Jo ja l'he comprat per a la meva neboda. I el té dedicat i tot. 

Feliç tarda de diumenge, negrots.        


dimecres, 15 de novembre de 2017

L'anunci d'una antologia genial: Terra de crims





Suposo que recordareu el volum intitulat Els crims nostrats que va publicar Edicions Xandri l'any 2015 i en el qual vaig tenir la sort de participar amb el meu relat Errare humanum est (si us ve de gust, el podeu escoltar llegit en veu alta AQUÍ). Doncs ara, com que els negrots som així de cabuts, Edicions Xandri hi ha tornat. De nou ha fet una antologia criminal, plena de motius catalanístics com a reclam dels relats, que aquest cop s'intitula Terra de crims.

No puc estar més satisfeta que hagin tornat a comptar amb mi. Si en el primer volum em va tocar el motiu "Seny i rauxa" (d'on va sortir Errare humanum est), ara participo amb un tema molt més compromès, sobretot en els temps que corren. Es tracta, ni més ni menys, que de "La senyera". Ehem. Poca broma, com us podeu imaginar. L'he resolt com he pogut, amb un relat de nom Un tros de drap, que espero que us agradi quan el llegiu.    

En aquesta ocasió, els meus companys de viatge literari són:

Ignasi Bea
Irene Solanich
Quim Cruselles
Tura Soler
Mariona Isern
Carles Mentuy
David Comuñas
Judith Vives
JR Armadàs (il capo i editor)

En breu anireu sabent coses de les presentacions. El debut serà a Sant Cugat el dia 24, on per desgràcia no hi podré ser. Però aviat hi haurà una presentació a Barcelona i després un tour mundial com Déu mana. 

Estic molt contenta, la veritat. Així que aneu prenent nota, negrots. 

Que ara comença el Mambo! 




dilluns, 13 de novembre de 2017

El mal que m'habita, de Pasqual Alapont




Amb la feinada que tinc, en gran part vinculada a l'Any Pedrolo (tot i que no només, evidentment), no disposo de temps per escriure les ressenyes com a mi m'agrada: detallades, treballades i al meu nivell d'exigència propi. No obstant això, tampoc no puc deixar de comentar, encara que sigui breument, els llibres que valen la pena. Sento que no m'ho podria perdonar. Per això avui us recomano vivament la lectura d'El mal que m'habita, de Pasqual Alapont, darrer premi València Alfons el Magnànim de Narrativa.   

El mal que m'habita és una ficció engolidora, una teranyina de misteris familiars que es va desgranant de mica en mica en la consulta de la psiquiatra protagonista, Laura, mentre tracta d'una mena de brot psicòtic un cosí del seu exmarit. El punt de partida no és original, de fet es tracta d'un lloc comú del gènere d'intriga: de bojos i de psiquiatres en tenim un munt a la història de la literatura i del cinema. Tanmateix, el plantejament, el fluir de la història, el final que impacta, la versemblança dels personatges i la intel·ligència i rigor del text captiven des de la primera pàgina.

Tot llegint la novel·la, el món recreat esdevé d'una coherència indubtable, sobretot pel que fa a l'aprofundiment en la psicologia dels personatges, en el seu interior més pregon. Confesso amb un cert rubor que no coneixia Pasqual Alapont, però a partir d'ara s'ha convertit en un autor que mai més no permetré que em passi per alt. 

Feliç dilluns, negrots.      



dijous, 2 de novembre de 2017

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Doble o res





Tot continuant amb els meus breus apunts de lectures pedrolianes, avui us faig cinc cèntims d'una novel·la molt especial. Es tracta de Doble o res, escrita el 1950 amb el títol original d'Acte de violència. Considerada del gènere policíac -tot i que en realitat és molt més que una novel·la de crims-, fou víctima de la censura, de manera que restà silenciada, sense veure la llum, durant molt de temps. 44 anys, per ser exactes, si comptem des que la censura la va refusar el 1953. Per fi, l'any 1997 la publicà Edicions 62 amb el títol de Doble o res. Cal recordar que, durant el llarg decurs del mutisme imposat, Pedrolo ja havia publicat un altra obra, de contingut molt diferent, que va intitular Acte de violència (de la qual en parlarem en breu).  

El decalatge entre l'escriptura i la publicació de moltes de les novel·les pedrolianes són un dels esculls que trobem a l'hora d'estudiar i valorar correctament la seva producció. En el cas de Doble o res, per exemple, el retard en el coneixement del text ha incidit directament en la seva consideració pública. Perquè la novel·la pot considerar-se, pràcticament, el primer (o un dels primers) títols policíacs en català, anterior fins i tot a les tres novel·les capdavanteres de Rafael Tasis (La Bíblia valenciana, la primera, data de 1955). D'altra banda, la recepció de qualsevol text literari, després de més de quaranta anys de la seva composició, presenta una problemàtica complexa i evident, que tots us podeu imaginar. 

En qualsevol cas, Doble o res és un llibre fantàstic, que s'inscriu dins de la primera etapa de la creació pedroliana, aquella que intentava pouar, amb vinculacions filosòfiques i un clar ressò existencialista, en l'anàlisi del capteniment humà. A Doble o res hi ha crims, hi ha violència i tensió sexual (poc habitual a l'època), hi ha una visió dura del món. Però sobretot hi trobem un exercici dialèctic de primer nivell. La guerra, les relacions entre homes i dones, el remordiment, la culpa, l'expiació, el dret a la vida, l'estranyesa humana davant la realitat que ens envolta, la impunitat, el desig, l'ambició i la cobdícia. L'amor i la mort. Tot això apareix a la novel·la, enfocat des de la visió dels dos personatges principals, en una llarga conversa molt poc convencional.  

No penso avançar res més, però espero haver-vos obert les ganes de llegir Doble o res. Tanmateix, és un llibre que costa de trobar. No cal que us preocupeu, perquè estic contenta de poder-vos anunciar que, en breu, sortirà una edició ómnibus de 62 que inclourà tres novel·les policíaques de Manuel de Pedrolo, entre elles Doble o res. Es tracta d'una edició que estic treballant, amb un pròleg extens, que s'inicia amb aquest text, tan oblidat, tan poc conegut. Així, els tres títols seran Doble o res, L'inspector fa tard i Joc brut. Tres etapes creatives en la producció de Pedrolo, tres maneres diverses d'enfrontar-se al gènere, tres joies que cal rellegir i revalorar.  

Vinga, negrots, que no decaigui. Que l'any 2018 serà l'any del centenari i hem d'estar ben preparats per afrontar-lo. 

I pel que fa a avui, que passeu un dia ben feliç. 


dimecres, 25 d’octubre de 2017

Napalm, de Joan Canela i Jordi Colonques




Napalm, de Joan Canela i Jordi Colonques, publicada per Bromera el setembre d’enguany, ha estat Finalista al XXVIII Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. Es tracta d’un text breu (197 pàgines), escrit a quatre mans, que palesa sens dubte un interès remarcable. 

Amb una agilitat indubtable, Napalm es construeix en set capítols, un per cada dia de la setmana, de dilluns a diumenge. Aquest és el període temporal en el qual es desenvolupa la història, una història de revenja personal que acaba esdevenint un episodi de catarsi col·lectiva. 
Canela i Colonques se serveixen d’un tempo d’intriga que va in crescendo i que obliga el lector a no tancar la novel·la per criticar durament la realitat valenciana. L’acció, que té lloc a la ciutat del Túria durant una primavera extraordinàriament calorosa, se centra en un seguit d’incendis de cotxes que es produeixen misteriosament en diversos barris. Els incendis atemoreixen València, tot trencant l’harmonia urbana a les portes de la celebració d’un important esdeveniment polític i comercial (amb presència del rei inclosa). Tanmateix, els incendis només són una cortina de fum (i mai millor dit) per introduir el cop de veritat, que ha de posseir una magnitud sense parangó.  
Per descomptat, no explicaré res més de la trama. Perquè, en realitat, la trama és un pretext. Un pretext per reflectir la terrible realitat de les nostres ciutats: el drama de la immigració, la marginació dels caiguts en desgràcia, la misèria, la solitud, les terribles conseqüències de la crisi, les diferències socials, la manca d’esperança. I, sobretot, la coexistència de dos mons absolutament distints: el dels desheretats sense possibilitats de futur i els dels poderosos sense escrúpols. 
Malgrat la brevetat, la novel·la reflecteix a la perfecció els diferents ambients i la psicologia dels personatges, així com la devastació de la pèrdua i el dolor de la impotència. Com a lectors, de seguida ens sentim posicionats. En això no hi ha cap dubte, però també assistim a la constatació que cap solució, quan la vida és tan dura, acaba de portar-nos el consol definitiu. 
La novel·la palesa un llenguatge actual, tot i que en alguns moments m’ha semblat que barrejava una mica els registres. Una cosa són els diàlegs i una altra les parts narratives. Tampoc he entès la necessitat d’incloure-hi algunes escenes de sexe més que explícit, massa llargues i detallades, que no venen gaire a tomb i que l’únic que aconsegueixen es trencar el ritme de la vertadera història. Una bona novel·la no necessita això per captar l’interès. 
En qualsevol cas, m’ho he passat molt bé. Un text de denúncia i de crítica social que no s’està de fer un exercici de justícia poètica. A Napalm hi trobem tendresa, companyonia i comprensió. Però també hi trobem, amb un realisme inherent a la nostra societat, la desolació més absoluta de la condició humana.

Aquesta ressenya també ha estat publicada al digital Núvol




dimarts, 24 d’octubre de 2017

En breu arriba Vilassar de Noir




Ja en tenim un altre a tocar. Un altre festival negrot. Estem parlant en aquest cas de la segona edició del Festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir. L'any passat va resultar genial i esperem que enguany encara sigui millor. 

Si premeu AQUÍ podreu entrar a la pàgina de Facebook del Festival, seguir totes les notícies i consultar el programa. 

Personalment hi faig no sé quantes activitats (en Marc Moreno m'ha embolicat, com sempre) i espero sortir-me'n honrosament. El que sé segur és que serà bonic i divertit tornar a compartir tantes coses amb la família negrota. O sigui que us esperem a Vilassar de Mar els dies 10, 11 i 12 de novembre. No falleu, que us poso falta. 

Fins aleshores, negrots. 

dijous, 19 d’octubre de 2017

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Pas de ratlla




Continuem amb les lectures de Manuel de Pedrolo, iniciades ja fa uns dies. Avui és el torn d'aquesta novel·la fantàstica, Pas de ratlla, escrita a cavall entre el Nadal de 1958 i Reis de 1959. He tingut l'honor, la responsabilitat i el plaer de traduir-la al castellà per a l'Editorial Navona. Sortirà l'any vinent, centenari de l'autor, amb el títol Paso en falso.
Ja el títol resulta una meravella, perquè té una doble lectura. Una física, real, un pas en fals de tràgiques conseqüències. I una de caràcter ètic relacionada amb el comportament de l'ésser humà i els errors que és capaç de cometre.

Pas de ratlla no es troba dins del nucli dur de les novel·les pedrolianes considerades negres o policíaques, però conté un innegable biaix envers el gènere, tant des del punt de vista del contingut com dels recursos narratius. És un text complex, molt modern, molt agosarat, que simultanieja tempos i accions sense nexes ni transició explícita. El lector ha de ser un lector amatent, perquè la indicació del canvis de llocs, moments i circumstàncies són d'una subtilitat absoluta. Traduir la novel·la ha estat un repte enorme, que m'ha fet gaudir extraordinàriament, i la seva lectura també representarà un petit repte per a tots vosaltres. Però estic segura que xalareu de valent.

No explicaré la trama, però sí que diré que es tracta d'un text d'intriga psicològica on el més important són els personatges, dibuixats en poques pàgines de manera magistral. Fidel a la seva intenció de demostrar que en llengua catalana es pot escriure de tot, Pedrolo confegeix a Pas de ratlla un potent exercici de descripció de la misèria moral, de la sordidesa, de la pobresa, de la incapacitat per tirar endavant, de la dificultat de les relacions humanes, de l'amistat, la pèrdua, l'amor i el desamor. I ho fa recordant (encara que sigui lleument) altres obres que tots tenim presents. Des de la primera novel·la de Patricia Highsmith, Estranys en un tren (convertida en inoblidable pel·lícula per Alfred Hitchcock) a Crim perfecte (en anglès Dial M for murder), del dramaturg Frederick Knott (que també va popularitzar la pel·lícula de Hitchcock).   

Una altra petita (per l'extensió, ja que és una novel·la breu) i alhora gran joia del nostre autor, fecund i prolífic, que us apropo des del blog. Així que surti el llibre en castellà, us avisaré. Em farà molta il·lusió que us hi aproximeu. 

Feliç dijous de pluja, negrots.         

dijous, 5 d’octubre de 2017

CAMBRA OBSCURA, un relat d'Elies Villalonga


Avui recupero el meu costum, massa dies perdut, de publicar relats en aquest blog. Tanta feina, tantes obligacions i tants problemes no em permeten dedicar-m'hi tot el que voldria. Tanmateix, avui sí que m'hi poso. Us faig arribar un microrelat del meu germà, Elies Villalonga, al qual alguns ja coneixeu perquè no és el primer cop que apareix per aquest espai negrot i terrorífic. Allà va. Espero que us agradi. Es titula CAMBRA OBSCURA.  




CAMBRA OBSCURA 


 
Es​ ​ desperta​ ​ enmig​ ​ de​ ​ la​ ​ foscor.​ ​ Té​ ​ mal​ ​ de​ ​ cap​ ​ i​ ​ pesantor​ ​ al​ ​ cos.​ ​ No​ ​ entén​ ​ què​ ​ hi​ ​ fa​ ​ allà  ni​ ​ com​ ​ hi​ ​ ha​ ​ arribat. 
Palpa​ ​ els​ ​ murs​ ​ que​ ​ l’empresonen​ ​ i​ ​ crida​ ​ en​ ​ demanda​ ​ d’ajut.​ ​ Colpeja​ ​ l’accés​ ​ tancat​ ​ amb  totes​ ​ les​ ​ seves​ ​ forces.
Els​ ​ ulls​ ​ esbatanats​ ​ proven,​ ​ sens​ ​ èxit,​ ​ d’identificar​ ​ algun​ ​ objecte​ ​ de​ ​ l’habitació.​ ​ Un calfred​ ​ la​ ​ sacseja.​ ​ Un​ ​ petit​ ​ raig​ ​ lumínic​ ​ que​ ​ s’escola​ ​ per​ ​ un​ ​ porus​ ​ de​ ​ la​ ​ porta​ ​ projecta​ ​ a  la​ ​ paret​ ​ oposada​ ​ de​ ​ la​ ​ cambra​ ​ un​ ​ crucifix​ ​ invertit.
Li​ ​ vénen​ ​ al​ ​ cap,​ ​ aleshores,​ ​ les​ ​ recents​ ​ desaparicions​ ​ de​ ​ noies​ ​ de​ ​ la​ ​ barriada.​ ​ Els​ ​ rumors  assenyalaven​ ​ una​ ​ secta​ ​ satànica​ ​ que​ ​ adorava​ ​ el​ ​ maligne.​ ​ De​ ​ manera​ ​ instintiva,​ ​ busca  dins​ ​ la​ ​ butxaca​ ​ del​ ​ vestit​ ​ i​ ​ agafa​ ​ el​ ​ seu​ ​ rosari.​ ​
Comença​ ​ a​ ​ resar​ ​ amb​ ​ devoció.
Aquell​ ​ pensament​ ​ demoníac​ ​ li​ ​ fa​ ​ accelerar​ ​ encara​ ​ més​ ​ el​ ​ cor​ ​ que​ ​ ja​ ​ batejava​ ​ a​ ​ gran velocitat.​ ​ De​ ​ genolls,​ ​ tot​ ​ el​ ​ seu​ ​ ésser​ ​ trontolla​ ​ i​ ​ es​ ​ mou​ ​ endavant​ ​ i​ ​ endarrere​ ​ amb​ ​ una cadència​ ​ rítmica​ ​ que​ ​ va​ ​ augmentant​ ​ de​ ​ manera​ ​ frenètica​ ​ mentre​ ​ el​ ​ rosari​ ​ li​ ​ llisca​ ​ entre els​ ​ dits​ ​ suats.
El​ ​ gir​ ​ d’una​ ​ clau,​ ​ el​ ​ so​ ​ d’un​ ​ passador​ ​ i​ ​ un​ ​ grinyol​ ​ exagerat​ ​ la​ ​ posen​ ​ en​ ​ guàrdia.​ ​ Ajupida, amb​ ​ l’esquena​ ​ contra​ ​ la​ ​ paret​ ​ i​ ​ malgrat​ ​ el​ ​ torrent​ ​ de​ ​ claror​ ​ que​ ​ l’aclapara,​ ​ aconsegueix d’enfocar​ ​ una​ ​ esvelta​ ​ silueta​ ​ que​ ​ li​ ​ resulta​ ​ familiar.
Però​ ​ és​ ​ quan​ ​ parla​ ​ i​ ​ se​ ​ li​ ​ adreça​ ​ amb​ ​ dures​ ​ paraules,​ ​ amb​ ​un to​ ​ greu​ ​ i​ ​ rovellat,​ ​ és​ ​ només aleshores​ ​ quan​ ​ reconeix​ ​ aquella​ ​ veu​ ​ escoltada​ ​ tantes​ ​ i​ ​ tantes​ ​ vegades​ ​ a​ ​ l’altra​ ​ banda del​ ​ confessionari.
 

 


Per sentir el text enregistrat EnVeuAlta, premeu aquí sota, damunt del títol



dilluns, 2 d’octubre de 2017

Sospecha, de Helene Tursten




Fa un parell de dies que vaig concloure la lectura de Sospecha, de l'autora sueca Helene Tursten. És el primer cop que la llegeixo. El llibre el vaig triar per al club de lectura que coordino. Obligada pel corpus de què disposem a les biblioteques, i amb la intenció de confegir una llista variada i que no repetís els llibres que ja hem treballat en anys anteriors, vaig proposar-lo. I mireu, un cop llegit, no me'n penedeixo. Espero que als usuaris del club (potser hauria de dir usuàries, perquè gairebé tot són dones) també els hagi agradat. Jo m'he distret, i en els temps que corren valoro molt aquest fet.

Sospecha és una típica novel·la sueca, amb el seu procediment rigorós i les seves reunions interminables, però gens avorrida (sense ser sensacionalista) i força versemblant. Salvant totes les distàncies (que ara ningú no s'esveri), m'ha recordat una mica la nissaga Wallander del mestre Mankell. A la portada del llibre hi apareix una citació del Bild am Sonntag, que diu: Sutil, preciso, seductoramente nórdico. I crec que aquesta definició li escau prou bé.    

Només tinc dues pegues.

La primera, que em fa ràbia que el cas l'acabi resolent una agent de l'FBI. És a dir, una americana. M'hauria agradat més que tot quedés a casa (això és, a Suècia), però la trama criminal de la novel·la posseeix massa implicacions internacionals.

La segona, el títol. No pot haver-hi un títol menys aclaridor, més tòpic i més intranscendent. No sé el perquè de fer-lo servir, però és un nom que podríem posar a gairebé totes les novel·les de crims. Quina falta més gran d'imaginació!

En fi. Les coses són com són.

Que passeu una bona tarda, negrots.    

dimarts, 19 de setembre de 2017

La casa secreta de la muerte, de Ruth Rendell





Vaig topar-me amb aquesta novel·la en una de les paradetes de Llibre Solidari que hi ha disseminades per algunes estacions del metro de Barcelona. Sempre m'hi aturo, com us podeu imaginar. D'una banda, el projecte és molt interessant i necessari. D'una altra, no puc resistir l'atracció dels llibres (i encara menys a uns preus tan assequibles). N'he comprat uns quants. I he de dir que, sovint, s'hi troben petites (o grans) joies.

La novel·la de Ruth Rendell em va cridar l'atenció. Sóc conscient que no he llegit l'autora tot el que convindria (Empar Fernández sempre la reivindica, i amb raó) i també sóc conscient que té poca presència en aquest blog (crec que potser n'he parlat dues o tres vegades, una amb motiu de la seva mort, el maig de 2015).

El cas és que vaig adquirir el volum. I em venia tant de gust que, malgrat les exigències del munt de feina que tinc, he trobat l'espai per llegir-lo. 

No cal dir que ha cobert totes les expectatives. Narrativa d'intriga, tensió i suspens, ambient anglès, quotidianitat trencada, naturalesa humana reflectida intel·ligentment, lectura plaent al màxim. La casa secreta de la muerte és una novel·la de 1968, i això inevitablement es nota. La societat ha canviat molt des d'aleshores i part del conflicte en què es basa la trama avui no podríem tractar-lo de la mateixa manera. Tampoc el ritme de la narració s'avé amb l'actual estil narratiu, molt més àgil i intens, molt més visual i cinematogràfic. Tanmateix, res d'això no minva l'interès del text. Quasi diria que és un punt a favor, com degustar un bon vi o visionar una pel·lícula clàssica, en blanc i negre. 

Ras i curt, que m'ho he passat molt bé. I que estic amb l'Empar Fernández: cal recordar Ruth Rendell i llegir-la (o rellegir-la).  

Feliç tarda, negrots.     




diumenge, 17 de setembre de 2017

Males decisions, de Susana Hernández




A veure com us ho explico. 
Wow, wow, wow, wow. 
Tenim entre mans una novel·la breu, intensa, amb un ritme espectacular, ben escrita i travada, fosca com la nit i, tanmateix, d’un “gris asfalt” indiscutible. 
Males decisions és la primera novel·la en català de Susana Hernández i per a mi representa un salt qualitatiu increïble en la seva producció. Ha aconseguit sobrepassar convencions i codis i mostrar un registre nou i madur, treballat i esplèndid, que sens dubte amplifica clarament la seva veu. 
No és fàcil trobar un text com Males decisions, que t’obligui a endinsar-t’hi  amb veritable desfici, que aconsegueixi que ho oblidis tot, que res no t’importi tret de continuar llegint. Perquè és això el que passa amb aquesta novel·la, una ficció de personatges, amb quatre veus narratives en primera persona, que aprofundeix sense pietat en el llot més profund i pudent de la naturalesa humana. 
I no és perquè la història sigui especialment original, ni perquè no puguem aventurar com acabarà tot plegat. No, no és res d’això. És perquè està contada des de dins, amb una enorme perspicàcia, sense lenitius ni draps calents, sense sensacionalismes absurds. Perquè ens remet a la vida tal com és i perquè ens fa mal i ens burxa, perquè ens sacseja i ens retrata. 
Males decisions constitueix un nou exemple del que per a mi ha de ser el noir més actual i innovador. No hi ha policies, no hi ha procediments (n'estem una mica saturats), no hi ha tòpics ni concessions al classicisme. Només hi ha la desinhibició d’una autora oberta i intel·ligent que fa bones algunes de les meves investigacions més recents al voltant del gènere. 
No revelaré res, és clar. La novel·la només té 170 pàgines. Un encert més. Un al·licient més. L’heu de llegir ja. Trobar textos que facin aportacions substancials no passa cada dia i, realment, esdevé un enorme plaer. I mireu, em sap greu pels que no ho vegin tan clar com jo (o no ho vulguin veure), però són les dones, les autores, les qui ho estan duent a terme. Són elles, som nosaltres, les qui, en els darrers temps, estan fent contribucions més significatives i agosarades. 
Feliç diumenge, negrots.     



divendres, 15 de setembre de 2017

Tot llegint Manuel de Pedrolo: L'inspector fa tard




Tal com vam acordar fa uns dies, continuo consignant aquí -tot i que succintament- les novel·les de Manuel de Pedrolo que vaig llegint o rellegint. Ara ha arribat el torn d'aquesta breu meravella, L'inspector fa tard, que m'he empassat avui, dia plujós de manteta i gata, d'una sola tirada. 

L'inspector fa tard és un text de 1953, carregat d'una inigualable intensitat in crescendo, que unifica la intriga pròpia del gènere amb la indagació profunda al voltant de la naturalesa humana i la intel·ligent reflexió sobre les desigualtats socials, els límits del bé i del mal, el sentit de la culpa, la por i la fatalitat. Molt psicològica, aconsegueix que ens identifiquem amb el personatge protagonista fins a límits insospitats, de manera que acabem vivint les darreres pàgines amb un neguit increïble.

D'altra banda, acostar-nos a una novel·la d'aquells anys sempre comporta un plaer afegit, el de comprovar com han canviat els nostres costums, la nostra manera de viure, els nostres valors, la nostra ciutat. La lectura esdevé una delícia per molts motius. Paga moltíssim la pena.

Per tant, negrots, repeteixo que cal recuperar Pedrolo, que l'any que ve farà 100 anys del seu neixement. No us en penedireu.


dimarts, 12 de setembre de 2017

Estiu negrot: 3 amics, 3 autors, 3 premis




Aquest estiu ens ha portat 3 premis literaris atorgats en festivals. 3 premis que m'han fet molta il·lusió i que, encara que en algun cas han passat uns quants dies, no vull deixar de consignar en el blog.

Naturalment, estic parlant de les dues novel·les premiades al Festival Cubelles Noir i de la que acaba d'obtenir el guardó a Cartagena Negra.

Ja sabeu que, pel que fa a Cubelles (festival celebrat del 17 al 20 d'agost), les candidates només eren dones. En dues modalitats, català i castellà. La meva satisfacció va ser gran, ja que les dues guardonades són amigues que estimo, escriptores enormes a les quals admiro profundament. En català, Margarida Aritzeta i la seva més recent novel·la de la nissaga de la inspectora Mina Fuster, Els fils de l'aranya. En castellà, Empar Fernández per l'obra que completa la seva esplèndida trilogia de la culpa, Maldita verdad.   





Més recentment, exactament del 5 al 9 de setembre, es va celebrar el Festival Cartagena Negra. En aquesta ocasió el guanyador ha estat Rafa Melero, persona encantadora a la qual aprecio enormement. No puc parlar de Ful, la novel·la del premi, perquè he de confessar que encara no l'he llegit. És una de les desenes i desenes de llibres que fan cua pacientment (de vegades una mica emprenyats) a les meves prestatgeries. Però garanteixo que ho faré. 




En tots tres casos la meva més sincera enhorabona. Sou bons escriptors, però sobretot bona gent. Que sigueu molt feliços! 


dilluns, 11 de setembre de 2017

Un relat d'Elies Villalonga: "Importa?"


El meu germà Elies Villalonga està on fire. No puc sentir-me més contenta i orgullosa. Ell, que és matemàtic, corrobora un cop més el maridatge sense complexos entre las ciències i les lletres. 
Avui, el seu relat Importa?, una història dura i gens gratuïta que interpel·la directament (i no és una broma) el lector, ha estat publicat al diari Malarrassa. L'acompanya una bonica il·lustració de Jaume E. Vilaseca.
Us el deixo tot seguit. Estic segura que us agradarà.
L'únic problema, com sempre, és l'error en el cognom.
ENS DIEM VILLALONGA, C...!  



divendres, 8 de setembre de 2017

Benjamin Black, premi RBA de novel·la policíaca




Benjamin Black, l'alter ego negrot de John Banville, va rebre ahir l'onzè premi RBA de novel·la policíaca per la seva obra Pecado. 

Tinc ganes de llegir-la, perquè m'agrada Banville/Black i perquè l'acció té lloc en el si de l'Església. I això és un plus. Sempre he pensat que l'Església dóna un joc enorme per a la foscor, el crim i el misteri. 

No m'allargo més, però torno a instar els organitzadors (com cada any) a canviar el format. Que no ens facin creure que llegeixen originals i obren pliques, sisplau. Que no ens mamem el dit. 

Feliç dia, negrots.





dimecres, 6 de setembre de 2017

A l'ombra del crim compleix avui 8 anys









No puc negar que em fa il·lusió i, alhora, em sembla impossible. Però és així. Avui aquest blog compleix 8 anys.
8 anys de ressenyes, articles, relats, notícies, fotos, commemoracions.
8 anys de llibres!
Ja sé que en aquests casos sempre dic el mateix, però és absolutament cert: sense vosaltres no hauria estat posible.  
Per tant, moltíssimes gràcies. Continuaré mentre pugui. I espero que vosaltres, els meus negrots, també continueu passant per aquí.
Que tinguem tots plegats un feliç dia!




dimarts, 5 de setembre de 2017

Al setembre, Cartagena Negra




Vinga més trobades fosques. En aquest moment, d'avui fins el dia 9, les III Jornadas de Literatura Negra de Cartagena. Esperem que sigui un èxit. Que us ho passeu molt bé i visca la negror!

dilluns, 4 de setembre de 2017

Lo que nos queda de la muerte, de Jordi Ledesma




Les dues primeres novel·les de Jordi Ledesma em van agradar molt. Ell sempre diu que la meva ressenya de Narcolepsia és una de les millors que li han fet.  També em va encantar El diablo en cada esquina, que vaig devorar en un viatge en tren, ara no recordo a on (em sembla que a Montpeller). El cas és que a finals de l’any passat ens va arribar la seva tercera proposta, Lo que nos queda de la muerte, que tot just m’acabo d’empassar.  
Jordi Ledesma és un escriptor ambiciós. I molt intel·ligent. No vol repetir-se, no vol estancar-se en una mateixa veu, i per això busca recursos expressius que li obrin camins, que el menin per viaranys inexplorats i nous, encara que siguin o potser per això‒ complexos i imprevisibles. A Lo que nos queda de la muerte aquesta opció amara tot el text. La seva aposta estilística i narrativa és agosarada, i la història en paga una servitud, perquè resta totalment al seu servei. Amb una veu en primera persona que se situa en un punt inconegut d’un present que és futur, Ledesma teixeix una duríssima trama coral, un fresc (més aviat un dels terribles quadres d’El Bosco, amb la més descarnada i extensa fauna humana) d’una població marítima i turística de la costa tarragonina. El poble és Cambrils, el seu, encara que no ho esmenti explícitament. L’acció, a principi dels anys 90.
Ledesma, com ja apuntaven les seves primeres novel·les, és un autor implacable, dur, expeditiu, sense pèls a la llengua. Un retratista realista i fidel que no fa concessions, que ens mostra el món despullat i disseccionat, perforat per un agut bisturí. La portada del llibre inclou un comentari de Carlos Salem, que diu exactament: No hay antídotos contra las novelas de Jordi Ledesma. Ofrece, una vez más, una narrativa en vena y sin anestesia. 
Doncs sí, no es pot resumir més bé. Ledesma es nodreix de la voluntat de furgar en la naturalesa humana, de la necessitat d’abocar-se a pulmó obert en la narrativitat, del desig de no deixar-se res per dir, de no disfressar res, de no caure en la temptació de voler tranquil·litzar el lector. Tot això són les novel·les de Jordi Ledesma. 
Lo que nos queda de la muerte és una lectura que incomoda, que molesta, que fa mal. Kafka la subscriuria sense restriccions. Perquè, com ell defensava,  la literatura és això: commoure, sacsejar, torbar. Despertar-nos la capacitat de reflexionar i de morir en cada línia, de plorar i sentir dolor. Qualsevol cosa menys generar indiferència. Això mai. 
A veure, negrots. Ho diré tal com ho sento, tal com em raja. Que la lectura de Lo que nos queda de la muerte ens neguitegi tant només vol dir una cosa. Que és una gran novel·la. 
La meva enhorabona, Jordi.      

dijous, 31 d’agost de 2017

Los ángeles de hielo, de Toni Hill




Que avui en dia algú escrigui una novel·la de tall gòtic, al més pur estil decimonònic, i que aquesta novel·la funcioni perfectament, pot semblar estrany, però us asseguro que no ho és. Toni Hill ho ha fet. I amb uns resultats excel·lents. 
L’autor barceloní és decidit i valent i escriu allò que li agrada, de manera molt ben documentada i ambientada. La seva novel·la és un enorme i buscat homenatge, explicitat pel propi autor en les citacions inicials i en els comentaris de la darrera pàgina. La fascinació pels llocs comuns del terror revisada des de posicions actuals i mesurades. A Los ángeles de hielo hi ha Charlotte Brontë i Jane Eyre, hi ha Henry James i Un altre pas de rosca, hi ha el meu admirat E.T.A. Hoffman i L’home d’arena i fins i tot hi ha Mercè Rodoreda i Mirall trencat (no sé si l’autor n’és conscient, però a Mirall trencat també hi trobem nens més que inquietants -Maria i Ramon-, nens víctimes d’aquests altres -Jaume- i fantasmes en casalots enormes). Com he escrit altres cops, no hi ha res pitjor que la maldat de la infantesa (i de les senyoretes directores d'escoles femenines i mestres en general). Tant en literatura com en cinema, sempre impressiona molt.   
Tot és creïble en la novel·la de Hill, fins i tot els girs inesperats (malgrat que el darrer el vaig endevinar bastant aviat). Tanmateix, hi trobem des d’aparicions sobrenaturals a crims terrorífics, passant pel sexe, la maldat i la bogeria en el seu espectre més ampli i brutal. Intel·ligentment, l’autor ho contraposa a la visió científica, a l’incipient irrupció de la psicologia i la nova psiquiatria en l’ambient de la Gran Guerra a Europa. No debades Anna Freud, la filla petita del pare de la psicoanàlisi, hi fa un “cameo” estel·lar. I no debades el protagonista de la novel·la, Frederic Mayol, es també psiquiatra.  
M’agrada molt la diversitat narrativa del text. La novel·la inclou una part dietarística, una part epistolar, una història contada mitjançant l’escriptura per un personatge/espectador dels esdeveniments (a la seva vellesa, molt a l’estil d’Adso de Melk a El nom de la rosa) i un toc innovador: la irrupció en primera persona d’aquesta veu, que trenca el ritme narratiu quan considera que li convé fer-ho. És un recurs imaginatiu gens gratuït. Hi ha aspectes de la història que Hill necessita justificar perquè el lector els ha de conèixer. L’estratagema li surt rodó. I, a sobre, té molta frescor.  
Los ángeles de hielo és un text cuidat, ben escrit, treballat i travat com correspon al gènere al qual pertany. Situat entre Barcelona i Sant Pol de Mar, però amb interessants incursions a una Viena en guerra però encara plena de glamur. Amb un estil adient per a l’època que reflecteix (els inicis del segle XX), però sense caure en recargolaments excessius. Una obra que enganxa, que fa gaudir. Una obra que a mi, personalment, m’ha retornat al plaer de les lectures de joventut. Perquè... a veure, no ens enganyem, negrots, els mecanismes de la por són sempre els mateixos. I, per això, estem segurs que el terror clàssic no caducarà mai.