Harlem Nocturne

dimarts, 26 de juliol del 2011

Entre dos aguas, de Rosa Ribas


M’ha interessat força la novel·la de Rosa Ribas Entre dos aguas, la primera que llegeixo de l’autora. Recordareu que fou esmentada en diverses ocasions en les conferències sobre novel·la negra feta per dones dels Juliols de la UB (mireu el meus articles anteriors).   
Rosa Ribas va néixer al Prat de Llobregat el 1963, però fa molt temps que viu a Frankfurt, ciutat on ha situat la seva ficció policíaca. Entre dos aguas és la primera entrega de les peripècies de la comissària d’homicidis Cornelia Weber-Tejedor, de pare alemany i mare espanyola. Us remarco la duplicitat del cognom que ja ens avança alguna cosa, atès que Weber vol dir en alemany el mateix que Tejedor en espanyol. La dualitat que el cognom apunta és la que viu constantment la protagonista, escindida entre el seu jo germànic (que sent més propi, al cap i a la fi és a Alemanya on s’ha criat i ha viscut sempre) i les arrels maternes, que la vinculen encara que no ho vulgui  a l’univers de la colònia espanyola de Frankfurt i al món i a la història espanyols.

M’han sobtat les idees sobre Espanya que traspua la novel·la. I dic Espanya (i no Estat espanyol) amb plena consciència, ja que l’autora en cap moment marca cap tipus de diferència. El cas és que sobrevolen el llibre un conjunt de prejudicis semiencoberts que no m’han semblat ficció, sinó el reflex de la societat germànica. Però no només de la societat germànica, sinó de les sensacions que l’autora ha acabat assumint. M’explicaré. Si no sabés que la novel·la data de 2005, m’hauria pensat que estava ambientada uns quants anys enrere. Les opinions sobre la vida a Espanya i el caràcter dels espanyols les creia superades. M’han semblat absolutament passades de moda. Tòpics increïbles. Tanmateix,  tot indica que no és així. Que la imatge que tenen dels espanyols a Alemanya està ancorada en un passat caspós i postfranquista que no m’ha semblat real.   
Us en posaré un exemple. Pàg. 137. Situació: la filla d’una víctima d’assassinat visita la comissaria per parlar amb la policia. I escriu Rosa Ribas: Se sentó sin desabrocharse la chaqueta. Era una chaqueta de color verde claro que ninguna española se pondría estando de luto por la muerte de su padre, pensó Cornelia, pero el estado de excitación en que se encontraba la excusaba.
I jo em pregunto: què???? L'any 2005 la gent no es posava una jaqueta de color si tenia un mort a la família? De què parla Ribas? De quan? Per desgràcia, jo n’he tingut més d’un i més de dos de morts a la família. I he anat a molts enterraments i funerals. Fa anys i panys que la gent no es vesteix de negre rigorós ni res similar. Si algú ho fa, és una tria personal que no abunda. L’afirmació de Ribas sembla més pròpia de fa 30 anys que no pas d’ara. Si més no, a Catalunya, però m’atreveixo a dir que en la majoria de llocs i entre la majoria de gent, sobretot de l’àmbit urbà. El cas contrari és gairebé pintoresc. A hores d'ara, la idea d'aquells enterraments tots negres i amb les “plañideras” plorant sorollosament semblen més aviat extrets d’algun quadre d’El Greco.
Com aquest exemple, n’hi ha moltíssims. I no m’ha semblat que fossin només exemples vinculats a la personalitat concreta de Cornelia Weber, sinó pensaments força instaurats en aquell entorn. Aquest tema m’ha descol·locat una mica. He tingut tota l’estona la sensació de llegir un llibre ambientat als anys 50. Ignoro si es tracta d’una percepció meva o si l’han experimentat altres lectors. M’agradaria molt que algun negrot que hagi llegit l’obra en digués alguna cosa.  

El millor de la novel·la és l’univers intern de la comissaria. Ribas se’n surt molt bé a l’hora de descriure les relacions de treball, la correlació de forces entre companys, caps i subalterns, i el funcionament de la investigació. També m’ha agradat la construcció dels personatges, humans, reals i contradictoris. En canvi, l’aspecte estilístic és clarament descurat.  L’autora no atorga gran importància a la llengua ni a la redacció, que podria guanyar molt si estigués més treballada.       
Amb tot, la novel·la m’ha enganxat. Té un segell propi. La ficció criminal no és banal, perquè poua en qüestions del passat molt interessants. Si la trobeu, no crec que us decebi. Endavant, negrots.  

11 comentaris:

Hele la Sabatera ha dit...

Miraré de llegir-lo quan acabe el que tinc ara entre mans, besets

JdM ha dit...

L'estic llegint alhora amb altres llibres... No sabia això de Tejedor-Tejedor o, segon com, Weber-Weber! Em fixaré amb els anacronismes ibèrics, però possiblement formen part del món de la ficció de la detectiu teixidora, més que de l'autora... :-)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Evidentment, això seria l'habitual. Però no m'ho ha semblat. La sensació és que les afirmacions anacròniques superaven la ficció de la comissària. Amb tot, ja he dit que és una sensació personal, que tal vegada té a veure amb l'estil, per a mi poc elaborat.
De la mateixa manera que és del tot real el personatge del porter racista (als terribles fets noruecs em remeto), també ho sembla la resta.
En fi. Hi ha tants textos com lectors.

Alícia Marsillach ha dit...

La idea sembla interessant, però els anacronismes no m'agraden.

Ahir va fer 41 anys de la mort del meu pare. Amb gran escàndol per part d'alguna companya -- 'Yo llevé luto por mi padre siete años' -- no em vaig vestir de negre i la meva mare va deixar el dol després de l'estiu. Totes dues seguíem el que ens va demanar el meu pare.
Tampoc no vaig portar dol pel meu germà o per la meva mare. El dol el portes per dins.

Marta ha dit...

Ja fa temps que vaig llegir el llibre i des de llavors m'he fet seguidora de Rosa Ribas. Jo no crec que el comentari sobre el dol sigui un anacronisme sino una situació natural de l'emigrant que queda ancorat en les realitats que va deixar al su país. Crec que és probable que en cercles tancats de qualsevol grup d'emigrants es coninuin conservant costums ja desaperegudes al país d'orígen

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ja, però l'afirmació la fa una noia que ha nascut a Alemanya i jove, o relativament. I la fa de manera taxativa, venent-la com a certa. Si ho llegeix un alemany o algú que no coneix Espanya, ho pren per cert. No ho sé. No ho veig clar.

Gemma ha dit...

No és gaire estrany que aquesta ó altres escriptors, estiguin encorats en el passat d'España.Quin missatge es dona del nostre pais, quina imatge no tenen a fora si aqui encara els venem sol i paella?? Fins que no es dibulgui una España "europea", si mai ho som, no ens cal esgarrifar-nos. El que si ens cal, és preocupar-nos per que aixó no passi.

Unknown ha dit...

Bona tarda!
És interessant pensar quina imatge tenen a l'estranger d'Espanya... Jo per exemple trobo Catalunya més avançada en molts aspectes. Durant uns estius em vaig dedicar a recórrer les Espanyes i sé de què parlo! Potser la Ribas fa temps que no ve per aquí? O transmet la visió que tenen els alemanys?
Miraré de trobar la novel·la.
Gràcies!

Anna Maria Villalonga ha dit...

A veure si m'explico bé, perquè crec que no me n'he acabat de sortir. Gemma, no és això el que dic. Jo estic parlant d'una qüestió de versemblança.
Teresa, evidentment que la Rosa Ribas ha vingut sovint per aquí.
Segur.
Jo el que crec és que, en voler plasmar la dicotomia de la protagonista, ha tirat d'alguns tòpics passats de moda. La meva incertesa és si simplement ha estat ella que els ha usat o responen a una realitat en la mentalitat dels alemanys cap a
Espanya.
Potser, repeteixo, és una sensació meva. Però qualsevol persona que llegeixi el llibre treu en conseqüència que, en el moment de la ficció (2005) aquestes coses encara passen (exemple del dol). Si l'autora només volia donar a entendre que la seva protagonista ho veu així per la tradició que li han inculcat, no ho ha fet bé. Però jo no crec que sigui això, perquè no està redactat així.
Para d'un espanyols tan plens de tòpics que no sé si existeixen encara.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Parla vull dir a la darrera frase, no Para (evidentment).

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Un altre article molt interessant (ho sento, em repeteixo). Sempre saps fer una síntesi de tot plegat, alhora que et fixes en certs aspectes que un altre potser no comentaria. Són sempre molt bones ressenyes.
No sé com és aquest aspecte de la immigració a Alemanya, però de segur que no és així al Canadà –i dubto que ho sigui a Alemanya.