Harlem Nocturne

diumenge, 10 de desembre de 2017

Obaga, d'Albert Villaró



Molts ja sabeu que, com tots els que som lectors compulsius, sempre em queixo d'arrossegar una extensa rècula de llibres pendents, els quals, sense que sembli possible frenar-ho, es multipliquen de manera alarmant cada dia que passa. Un dels meus pendents més vergonyants, atès que el seu autor és un dels meus escriptors preferits, era fins fa poc Obaga, de l'andorrà Albert Villaró. Obaga, una esplèndida novel·la de 2003, que a la desesperada he intentat rescabalar de la imperdonable mancança. I així, l'he programada com a lectura del mes de desembre en el club de novel·la negra que coordino, a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver.

Obaga és una novel·la breu (165 pàgines), una petita meravella de la negror pirinenca salpebrada de l'humor muntanyenc, àcid i únic, d'Albert Villaró. Ambientada en un indret imaginari (que d'imaginari en té poc perquè és evident que Andorra es troba pertot), es tracta d'una ficció de frontera, amb els seus contrabandistes de tabac, les seves bandes rivals de traficants, els seus carrabiners corruptes i la seva ben bonica història d'amor. En un petit poble on en aparença mai no hi passa res, el nostre protagonista en primera persona (en Tomàs de Cal Mostatxo) ha de fer front de sobte a uns esdeveniments inesperats que convulsionen per sempre la seva pacífica existència.     
  
Obaga no té un mort a la primera pàgina. De fet, l'única mort es produeix gairebé al final. En canvi, conté tot allò que jo puc subscriure: innovació (demostra que el "negre" funciona perfectament en el món rural, no oblidem que l'obra ja té quasi 15 anys), concisió, ironia, profunditat dels personatges, descripcions vives i àgils i un cert final obert que et deixa amb la mel als llavis. I, per damunt de tot, la finíssima mirada del narrador intel·ligent i perspicaç que és Villaró, aquest seu mostrar-nos com ningú -i sense pèls a la llengua- el món incomprensible que ens ha tocat viure.    

Altament recomanable, negrots. 





divendres, 1 de desembre de 2017

"La sonrisa de Darwin" en castellà





Debuta el mes de desembre i a mi em fa molt feliç poder mostrar la portada de la versió castellana de la meva darrera novel·la.

La sonrisa de Darwin arriba de la mà de l'Editorial Navona, com ja va passar amb La mujer de gris, dins la col·lecció Navona Ficciones. El llibre sortirà el mes de gener de 2018, i ja estarà disponible de cara al Festival BCNegra.  

No cal dir que estic molt contenta. La traducció l'he feta jo mateixa, de manera que el text posseeix la meva pròpia veu, sens cap mena de dubte.

Espero que en castellà els meus personatges us arribin tan endins com ho han fet en català. I, per descomptat, moltíssimes gràcies, negrots.  



diumenge, 26 de novembre de 2017

La ciudad blanca, de Karolina Ramqvist





Una breu ressenya (no tinc temps de més) per comentar aquesta novel·la que vaig concloure fa uns dies. L'ha publicat Anagrama i em va arribar inesperadament, a través d'un motorista d'aquests que sovint em piquen a la porta amb cara d'estupor mentre es pregunten interiorment on dimonis poso tants llibres. Com que era una obra curta (188 pàgines) vaig decidir llegir-la. 

A la contraportada hi han col·locat ni més ni menys que una desena de fragments dels elogis que La ciutat blanca ha obtingut. Es veu que ha estat un fenomen arrabassador a Escandinàvia, amb crítiques espectacularment bones. Per descomptat, la novel·la ja la trobem traduïda a tort i a dret a no sé quantes llengües. 

A mi no m'ha desagradat, sense que pugui considerar-la una gran meravella. Es deixa llegir, és poc habitual i l'autora fa un exercici de volgut distanciament per referir-nos els fets (amb una acció mínima, gairebé inexistent) des de l'interior de la dona protagonista, emprant el rigor del clima i la singularitat de la natura com a correlats objectius, i col·locant-li com a companya de sofriment la seva pròpia filla, una criatura de mesos. 

Tanmateix, la lectura de La ciudad blanca (un títol poc original, val a dir) m'ha despertat una bona dosi de mal humor. O sigui, ha remogut la consciència d'allò que de vegades comentem en trobades formals i informals. Si Karolina Ramqvist es digués Esperança Camps, Empar Fernández, Margarida Aritzeta, Núria Cadenes, Susana Hernández i etcètera, no la coneixeria ningú. Si escrivís en català, una llengua que parla molta més gent que el suec, no la coneixeria ningú.  

I ja us puc garantir, amb una objectivitat absolutament honesta, que les autores nostrades que acabo de citar tenen en el seu currículum novel·les molt millors que La ciudad blanca. Com sentencia la dita castellana, "A buen entendedor con pocas palabras basta". És a dir, alguna cosa passa que cal millorar i per la qual hem de lluitar. 

I ho deixo aquí, que tinc massa feina. Feliç diumenge, negrots. 


divendres, 24 de novembre de 2017

Un assaig on participo: Violència i identitat







Dins del marc del Projecte universitari del Ministeri que dirigeix Elena Losada i del qual formo part ("Víctimas y agresoras. Representaciones de la violencia en la narrativa criminal escrita por mujeres"), ara ens arriba un volum ben interessant. Es titula Violència i identitat i conté 12 articles acadèmics que tracten aquest tema des de diverses posicions i perspectives.

La meva contribució es titula El relat negre femení en català: per què maten les dones? De la dona defensora a la dona botxí i s'ocupa d'analitzar el paper dels personatges femenins que cometen assassinats dins les dues antologies publicades per Llibres del Delicte i que vaig tenir el plaer de coordinar: Elles també maten (2013) i Noves dames del crim (2015).        

Els dos reculls m'han ensenyat moltes coses i he estat molt contenta de poder-les plasmar en aquest estudi. 

Feliç divendres, negrots 



dimarts, 21 de novembre de 2017

Una altra antologia on hi sóc: "Tiempos negros"



Tinc el plaer d'anunciar-vos l'aparició d'una altra antologia col·lectiva on enguany he tingut l'honor de participar (i ja en van 4!). Aquesta és en castellà i la publica ni més ni menys que l'Editorial Siruela. Es titula Tiempos negros i l'ha coordinat Ernesto Mallo. El meu relat, que tanca el volum -just darrere del de Petros Márkaris (sí, sí, heu llegit bé)- es titula Mala lluvia. Té una característica especial, perquè passa en el segle XXII i posseeix una dimensió clarament distòpica. Feia molt de temps que em seduïa escriure en aquest sentit i quan Ernesto Mallo va contactar amb mi i em va dir que la gràcia era que cada relat estigués ambientat en una època diferent (del passat, del present o del futur) no m'ho vaig pensar dues vegades. 

Com podeu veure, els noms dels meus companys de viatge són impressionants. Per tant, no puc estar més satisfeta. Tot seguit us deixo la llista. Espero que ens acompanyeu en aquesta aventura. Que bé que la narrativa breu tingui cada vegada més plataformes per expressar-se i més testimonis publicats. 

Un bon regal de Nadal i Reis, negrots. 

Alicia Giménez-Bartlett
Jenn Díaz
Lorenzo Silva
Alexis Ravelo
Eduardo Berti
Ernesto Mallo
Patrícia Soler-Beltran
Cristina Fallaràs
Bernardo Fernández
Paco Ignacio Taibo II
Pablo de Santis
Espido Freire
Petros Márkaris
Anna Maria Villalonga



diumenge, 19 de novembre de 2017

Alfabet de futur, d'Esperança Camps




Benvolguts negrots, avui us porto una nova novel·la d'Esperança Camps, Alfabet de futur. Un títol preciós per a un llibre breu, de molt agradable lectura, que representa la primera incursió de l'autora menorquina en el gènere juvenil. 

Segons ella ha manifestat, li ha resultat bastant difícil d'escriure. M'ho puc creure, perquè habitualment conrea un nivell de prosa i d'elaboració retòrica elevat i complex, de manera que les seves incerteses respecte a la confecció d'un text per a un públic jove em semblen lògiques. Jo diria que se n'ha sortit, malgrat que això només ho poden afirmar els joves que llegeixin la novel·la. En canvi, sí que estic segura que un lector adult també s'ho passarà molt bé. 




En qualsevol cas, hi ha un fet incontrovertible. Esperança Camps no pot deixar de ser Esperança Camps. O sigui: Genio y figura. Alfabet de futur no ens presenta una història banal ni un joc narratiu banal. La metaficció marca de la casa hi té un paper destacat (el recurs del somni, la història dins la història), així com el joc amb les paraules, amb el seu sentit i la seva sonoritat, l'exaltació del plaer del ritme dels mots.

Publico la ressenya en aquest bloc perquè la novel·la conté una trama policíaca, amb la seva crítica social i tot plegat: la joveneta protagonista que s'imagina resolent un cas d'assassinat que s'ha produït de debò a la seva ciutat. La família, els amics, el primer amor. Tot això ho trobem a Alfabet de futur, un llibre que us podeu plantejar regalar aquestes festes si teniu algun adolescent a prop. Jo ja l'he comprat per a la meva neboda. I el té dedicat i tot. 

Feliç tarda de diumenge, negrots.        


dimecres, 15 de novembre de 2017

L'anunci d'una antologia genial: Terra de crims





Suposo que recordareu el volum intitulat Els crims nostrats que va publicar Edicions Xandri l'any 2015 i en el qual vaig tenir la sort de participar amb el meu relat Errare humanum est (si us ve de gust, el podeu escoltar llegit en veu alta AQUÍ). Doncs ara, com que els negrots som així de cabuts, Edicions Xandri hi ha tornat. De nou ha fet una antologia criminal, plena de motius catalanístics com a reclam dels relats, que aquest cop s'intitula Terra de crims.

No puc estar més satisfeta que hagin tornat a comptar amb mi. Si en el primer volum em va tocar el motiu "Seny i rauxa" (d'on va sortir Errare humanum est), ara participo amb un tema molt més compromès, sobretot en els temps que corren. Es tracta, ni més ni menys, que de "La senyera". Ehem. Poca broma, com us podeu imaginar. L'he resolt com he pogut, amb un relat de nom Un tros de drap, que espero que us agradi quan el llegiu.    

En aquesta ocasió, els meus companys de viatge literari són:

Ignasi Bea
Irene Solanich
Quim Cruselles
Tura Soler
Mariona Isern
Carles Mentuy
David Comuñas
Judith Vives
JR Armadàs (il capo i editor)

En breu anireu sabent coses de les presentacions. El debut serà a Sant Cugat el dia 24, on per desgràcia no hi podré ser. Però aviat hi haurà una presentació a Barcelona i després un tour mundial com Déu mana. 

Estic molt contenta, la veritat. Així que aneu prenent nota, negrots. 

Que ara comença el Mambo!