Harlem Nocturne

dijous, 5 d’octubre de 2017

CAMBRA OBSCURA, un relat d'Elies Villalonga


Avui recupero el meu costum, massa dies perdut, de publicar relats en aquest blog. Tanta feina, tantes obligacions i tants problemes no em permeten dedicar-m'hi tot el que voldria. Tanmateix, avui sí que m'hi poso. Us faig arribar un microrelat del meu germà, Elies Villalonga, al qual alguns ja coneixeu perquè no és el primer cop que apareix per aquest espai negrot i terrorífic. Allà va. Espero que us agradi. Es titula CAMBRA OBSCURA.  




CAMBRA OBSCURA 


 
Es​ ​ desperta​ ​ enmig​ ​ de​ ​ la​ ​ foscor.​ ​ Té​ ​ mal​ ​ de​ ​ cap​ ​ i​ ​ pesantor​ ​ al​ ​ cos.​ ​ No​ ​ entén​ ​ què​ ​ hi​ ​ fa​ ​ allà  ni​ ​ com​ ​ hi​ ​ ha​ ​ arribat. 
Palpa​ ​ els​ ​ murs​ ​ que​ ​ l’empresonen​ ​ i​ ​ crida​ ​ en​ ​ demanda​ ​ d’ajut.​ ​ Colpeja​ ​ l’accés​ ​ tancat​ ​ amb  totes​ ​ les​ ​ seves​ ​ forces.
Els​ ​ ulls​ ​ esbatanats​ ​ proven,​ ​ sens​ ​ èxit,​ ​ d’identificar​ ​ algun​ ​ objecte​ ​ de​ ​ l’habitació.​ ​ Un calfred​ ​ la​ ​ sacseja.​ ​ Un​ ​ petit​ ​ raig​ ​ lumínic​ ​ que​ ​ s’escola​ ​ per​ ​ un​ ​ porus​ ​ de​ ​ la​ ​ porta​ ​ projecta​ ​ a  la​ ​ paret​ ​ oposada​ ​ de​ ​ la​ ​ cambra​ ​ un​ ​ crucifix​ ​ invertit.
Li​ ​ vénen​ ​ al​ ​ cap,​ ​ aleshores,​ ​ les​ ​ recents​ ​ desaparicions​ ​ de​ ​ noies​ ​ de​ ​ la​ ​ barriada.​ ​ Els​ ​ rumors  assenyalaven​ ​ una​ ​ secta​ ​ satànica​ ​ que​ ​ adorava​ ​ el​ ​ maligne.​ ​ De​ ​ manera​ ​ instintiva,​ ​ busca  dins​ ​ la​ ​ butxaca​ ​ del​ ​ vestit​ ​ i​ ​ agafa​ ​ el​ ​ seu​ ​ rosari.​ ​
Comença​ ​ a​ ​ resar​ ​ amb​ ​ devoció.
Aquell​ ​ pensament​ ​ demoníac​ ​ li​ ​ fa​ ​ accelerar​ ​ encara​ ​ més​ ​ el​ ​ cor​ ​ que​ ​ ja​ ​ batejava​ ​ a​ ​ gran velocitat.​ ​ De​ ​ genolls,​ ​ tot​ ​ el​ ​ seu​ ​ ésser​ ​ trontolla​ ​ i​ ​ es​ ​ mou​ ​ endavant​ ​ i​ ​ endarrere​ ​ amb​ ​ una cadència​ ​ rítmica​ ​ que​ ​ va​ ​ augmentant​ ​ de​ ​ manera​ ​ frenètica​ ​ mentre​ ​ el​ ​ rosari​ ​ li​ ​ llisca​ ​ entre els​ ​ dits​ ​ suats.
El​ ​ gir​ ​ d’una​ ​ clau,​ ​ el​ ​ so​ ​ d’un​ ​ passador​ ​ i​ ​ un​ ​ grinyol​ ​ exagerat​ ​ la​ ​ posen​ ​ en​ ​ guàrdia.​ ​ Ajupida, amb​ ​ l’esquena​ ​ contra​ ​ la​ ​ paret​ ​ i​ ​ malgrat​ ​ el​ ​ torrent​ ​ de​ ​ claror​ ​ que​ ​ l’aclapara,​ ​ aconsegueix d’enfocar​ ​ una​ ​ esvelta​ ​ silueta​ ​ que​ ​ li​ ​ resulta​ ​ familiar.
Però​ ​ és​ ​ quan​ ​ parla​ ​ i​ ​ se​ ​ li​ ​ adreça​ ​ amb​ ​ dures​ ​ paraules,​ ​ amb​ ​un to​ ​ greu​ ​ i​ ​ rovellat,​ ​ és​ ​ només aleshores​ ​ quan​ ​ reconeix​ ​ aquella​ ​ veu​ ​ escoltada​ ​ tantes​ ​ i​ ​ tantes​ ​ vegades​ ​ a​ ​ l’altra​ ​ banda del​ ​ confessionari.
 

 


Per sentir el text enregistrat EnVeuAlta, premeu aquí sota, damunt del títol



dilluns, 2 d’octubre de 2017

Sospecha, de Helene Tursten




Fa un parell de dies que vaig concloure la lectura de Sospecha, de l'autora sueca Helene Tursten. És el primer cop que la llegeixo. El llibre el vaig triar per al club de lectura que coordino. Obligada pel corpus de què disposem a les biblioteques, i amb la intenció de confegir una llista variada i que no repetís els llibres que ja hem treballat en anys anteriors, vaig proposar-lo. I mireu, un cop llegit, no me'n penedeixo. Espero que als usuaris del club (potser hauria de dir usuàries, perquè gairebé tot són dones) també els hagi agradat. Jo m'he distret, i en els temps que corren valoro molt aquest fet.

Sospecha és una típica novel·la sueca, amb el seu procediment rigorós i les seves reunions interminables, però gens avorrida (sense ser sensacionalista) i força versemblant. Salvant totes les distàncies (que ara ningú no s'esveri), m'ha recordat una mica la nissaga Wallander del mestre Mankell. A la portada del llibre hi apareix una citació del Bild am Sonntag, que diu: Sutil, preciso, seductoramente nórdico. I crec que aquesta definició li escau prou bé.    

Només tinc dues pegues.

La primera, que em fa ràbia que el cas l'acabi resolent una agent de l'FBI. És a dir, una americana. M'hauria agradat més que tot quedés a casa (això és, a Suècia), però la trama criminal de la novel·la posseeix massa implicacions internacionals.

La segona, el títol. No pot haver-hi un títol menys aclaridor, més tòpic i més intranscendent. No sé el perquè de fer-lo servir, però és un nom que podríem posar a gairebé totes les novel·les de crims. Quina falta més gran d'imaginació!

En fi. Les coses són com són.

Que passeu una bona tarda, negrots.    

dimarts, 19 de setembre de 2017

La casa secreta de la muerte, de Ruth Rendell





Vaig topar-me amb aquesta novel·la en una de les paradetes de Llibre Solidari que hi ha disseminades per algunes estacions del metro de Barcelona. Sempre m'hi aturo, com us podeu imaginar. D'una banda, el projecte és molt interessant i necessari. D'una altra, no puc resistir l'atracció dels llibres (i encara menys a uns preus tan assequibles). N'he comprat uns quants. I he de dir que, sovint, s'hi troben petites (o grans) joies.

La novel·la de Ruth Rendell em va cridar l'atenció. Sóc conscient que no he llegit l'autora tot el que convindria (Empar Fernández sempre la reivindica, i amb raó) i també sóc conscient que té poca presència en aquest blog (crec que potser n'he parlat dues o tres vegades, una amb motiu de la seva mort, el maig de 2015).

El cas és que vaig adquirir el volum. I em venia tant de gust que, malgrat les exigències del munt de feina que tinc, he trobat l'espai per llegir-lo. 

No cal dir que ha cobert totes les expectatives. Narrativa d'intriga, tensió i suspens, ambient anglès, quotidianitat trencada, naturalesa humana reflectida intel·ligentment, lectura plaent al màxim. La casa secreta de la muerte és una novel·la de 1968, i això inevitablement es nota. La societat ha canviat molt des d'aleshores i part del conflicte en què es basa la trama avui no podríem tractar-lo de la mateixa manera. Tampoc el ritme de la narració s'avé amb l'actual estil narratiu, molt més àgil i intens, molt més visual i cinematogràfic. Tanmateix, res d'això no minva l'interès del text. Quasi diria que és un punt a favor, com degustar un bon vi o visionar una pel·lícula clàssica, en blanc i negre. 

Ras i curt, que m'ho he passat molt bé. I que estic amb l'Empar Fernández: cal recordar Ruth Rendell i llegir-la (o rellegir-la).  

Feliç tarda, negrots.     




diumenge, 17 de setembre de 2017

Males decisions, de Susana Hernández




A veure com us ho explico. 
Wow, wow, wow, wow. 
Tenim entre mans una novel·la breu, intensa, amb un ritme espectacular, ben escrita i travada, fosca com la nit i, tanmateix, d’un “gris asfalt” indiscutible. 
Males decisions és la primera novel·la en català de Susana Hernández i per a mi representa un salt qualitatiu increïble en la seva producció. Ha aconseguit sobrepassar convencions i codis i mostrar un registre nou i madur, treballat i esplèndid, que sens dubte amplifica clarament la seva veu. 
No és fàcil trobar un text com Males decisions, que t’obligui a endinsar-t’hi  amb veritable desfici, que aconsegueixi que ho oblidis tot, que res no t’importi tret de continuar llegint. Perquè és això el que passa amb aquesta novel·la, una ficció de personatges, amb quatre veus narratives en primera persona, que aprofundeix sense pietat en el llot més profund i pudent de la naturalesa humana. 
I no és perquè la història sigui especialment original, ni perquè no puguem aventurar com acabarà tot plegat. No, no és res d’això. És perquè està contada des de dins, amb una enorme perspicàcia, sense lenitius ni draps calents, sense sensacionalismes absurds. Perquè ens remet a la vida tal com és i perquè ens fa mal i ens burxa, perquè ens sacseja i ens retrata. 
Males decisions constitueix un nou exemple del que per a mi ha de ser el noir més actual i innovador. No hi ha policies, no hi ha procediments (n'estem una mica saturats), no hi ha tòpics ni concessions al classicisme. Només hi ha la desinhibició d’una autora oberta i intel·ligent que fa bones algunes de les meves investigacions més recents al voltant del gènere. 
No revelaré res, és clar. La novel·la només té 170 pàgines. Un encert més. Un al·licient més. L’heu de llegir ja. Trobar textos que facin aportacions substancials no passa cada dia i, realment, esdevé un enorme plaer. I mireu, em sap greu pels que no ho vegin tan clar com jo (o no ho vulguin veure), però són les dones, les autores, les qui ho estan duent a terme. Són elles, som nosaltres, les qui, en els darrers temps, estan fent contribucions més significatives i agosarades. 
Feliç diumenge, negrots.     



divendres, 15 de setembre de 2017

Tot llegint Manuel de Pedrolo: L'inspector fa tard




Tal com vam acordar fa uns dies, continuo consignant aquí -tot i que succintament- les novel·les de Manuel de Pedrolo que vaig llegint o rellegint. Ara ha arribat el torn d'aquesta breu meravella, L'inspector fa tard, que m'he empassat avui, dia plujós de manteta i gata, d'una sola tirada. 

L'inspector fa tard és un text de 1953, carregat d'una inigualable intensitat in crescendo, que unifica la intriga pròpia del gènere amb la indagació profunda al voltant de la naturalesa humana i la intel·ligent reflexió sobre les desigualtats socials, els límits del bé i del mal, el sentit de la culpa, la por i la fatalitat. Molt psicològica, aconsegueix que ens identifiquem amb el personatge protagonista fins a límits insospitats, de manera que acabem vivint les darreres pàgines amb un neguit increïble.

D'altra banda, acostar-nos a una novel·la d'aquells anys sempre comporta un plaer afegit, el de comprovar com han canviat els nostres costums, la nostra manera de viure, els nostres valors, la nostra ciutat. La lectura esdevé una delícia per molts motius. Paga moltíssim la pena.

Per tant, negrots, repeteixo que cal recuperar Pedrolo, que l'any que ve farà 100 anys del seu neixement. No us en penedireu.


dimarts, 12 de setembre de 2017

Estiu negrot: 3 amics, 3 autors, 3 premis




Aquest estiu ens ha portat 3 premis literaris atorgats en festivals. 3 premis que m'han fet molta il·lusió i que, encara que en algun cas han passat uns quants dies, no vull deixar de consignar en el blog.

Naturalment, estic parlant de les dues novel·les premiades al Festival Cubelles Noir i de la que acaba d'obtenir el guardó a Cartagena Negra.

Ja sabeu que, pel que fa a Cubelles (festival celebrat del 17 al 20 d'agost), les candidates només eren dones. En dues modalitats, català i castellà. La meva satisfacció va ser gran, ja que les dues guardonades són amigues que estimo, escriptores enormes a les quals admiro profundament. En català, Margarida Aritzeta i la seva més recent novel·la de la nissaga de la inspectora Mina Fuster, Els fils de l'aranya. En castellà, Empar Fernández per l'obra que completa la seva esplèndida trilogia de la culpa, Maldita verdad.   





Més recentment, exactament del 5 al 9 de setembre, es va celebrar el Festival Cartagena Negra. En aquesta ocasió el guanyador ha estat Rafa Melero, persona encantadora a la qual aprecio enormement. No puc parlar de Ful, la novel·la del premi, perquè he de confessar que encara no l'he llegit. És una de les desenes i desenes de llibres que fan cua pacientment (de vegades una mica emprenyats) a les meves prestatgeries. Però garanteixo que ho faré. 




En tots tres casos la meva més sincera enhorabona. Sou bons escriptors, però sobretot bona gent. Que sigueu molt feliços! 


dilluns, 11 de setembre de 2017

Un relat d'Elies Villalonga: "Importa?"


El meu germà Elies Villalonga està on fire. No puc sentir-me més contenta i orgullosa. Ell, que és matemàtic, corrobora un cop més el maridatge sense complexos entre las ciències i les lletres. 
Avui, el seu relat Importa?, una història dura i gens gratuïta que interpel·la directament (i no és una broma) el lector, ha estat publicat al diari Malarrassa. L'acompanya una bonica il·lustració de Jaume E. Vilaseca.
Us el deixo tot seguit. Estic segura que us agradarà.
L'únic problema, com sempre, és l'error en el cognom.
ENS DIEM VILLALONGA, C...!